Barcelona · El sociòleg Salvador Cardús creu que les consultes populars celebrades ahir a 170 poblacions catalanes, que han fet visible la voluntat d'emancipació nacional, són "un gest prepolític, però molt significatiu".

Afirma, en un article a l'Avui, que "un procés d'independència no comença amb un referèndum formal, sinó que hi acaba. Però aquesta consulta ha de fer més transparent la voluntat d'emancipació del país, ens ha d'ajudar -pocs o molts- a sortir de l'armari, a desacomplexar-nos i a fer-nos demanar explicacions als qui sembla que han tirat l'àncora en aquest bassiol estatutari d'aigües corrompudes i que tenen por de seguir navegant a mar oberta". s per tot això que conclou el següent: "Sí: volem la independència perquè la convivència digna només és possible quan es té un projecte ambiciós de futur".

Cardús afirma que el desafiament que té el nostre projecte nacional és el de "ser capaços de proposar un nou model de nació a l'alçada de les circumstàncies i, precisament, no copiar les caríssimes obsolescències que ara hem de suportar de l'Estat que ens tutela". Pel que fa a "l'amenaça de la convivència" que adverteixen alguns, Cardús aclareix tres coses. En primer lloc, que "hi ha un tuf xenofòbic en aquest unionisme espanyolista que proposa la claudicació nacional davant l'amenaça d'una hipotètica divisió gairebé ètnica dels catalans. ¿No és això un xantatge polític indecent? Poden fer el favor d'identificar, amb precisió, qui és que estaria disposat a trencar la convivència? ¿Com és que mai no consideren el fet provat que allò que més ha contribuït a l'exasperació d'aquesta suposada divisió falsament ètnica és, precisament, la dependència d'un Estat que ha impedit i impedeix la tranquil·la dissolució dels uns amb els altres? Els únics conflictes de convivència que de tant en tant surten als diaris són fabricats des de fora. ¿A qui se li podria acudir una estupidesa paral·lela a la que sentim per aquí que els espanyols haurien de renunciar a la seva independència per garantir la convivència amb la població magribina que hi viu?".

En segon lloc, "l'independentisme madur [...] és el gran projecte que tenim els qui som favorables a l'arrelament i la dissolució de les segregacions per raons d'origen". Cardús explica que "ja fa temps que, per a nosaltres, la defensa de la llengua catalana no té tant a veure amb la conservació nostàlgica d'una espècie simpàtica en vies de desaparició, sinó amb la utilització del principal instrument de vertebració d'una ciutadania catalana compartida. I, finalment, siguem clars: si algú tem problemes de convivència, i sobretot si es considera capaç de ser escoltat pels qui recelen de l'emancipació del país, ara té davant la gran oportunitat de desfer malentesos i explicar qui els ha alimentat i de liderar, si cal, la pau nacional en lloc d'amagar-se covardament sota les faldilles d'una convivència pagada a preu de renúncia a la dignitat nacional".

Finalment, afirma que els qui no volen la independència són els qui ara han d'explicar per què ens volen mantenir en la "discapacitat nacional".