L'historiador Toni Soler ha puntualitzat que la CUP ha anat "conquerint posicions" des de la seva feina de base "una feinada de dècades, que fins no fa gaire passava desapercebuda" i que "no té res a veure amb el boom de Podem i de Ciutadans, ordit als platós de televisió i per aquesta raó sotmès als capriciosos vaivens de l'opinió pública oficial".

"És cert que --ha dit a l'article La CUP i els seus votants-- l'entorn mediàtic de CiU ha mimat David Fernàndez (abraçada de l'ós inclosa), sobretot per fer-li la pinça a ERC; també és veritat que l'espanyolisme local ha intentat presentar la CUP com un grup d'escolanets d'Artur Mas, i no se n'ha sortit. La CUP manté el seu rumb de manera insubornable, i això agrada als votants."

Soler ha continuat dient que la CUP és "un actiu enorme" per al procés sobiranista, "perquè l'ha dotat d'una forta càrrega regeneradora, i ha permès un acostament a grans bosses d'electors metropolitans que en altres circumstàncies haurien estat presa fàcil del lerrouxisme". "Sense la CUP, l'independentisme no hauria aconseguit mai desallotjar un Albiol o un Bustos" ha reblat.

"Però les bondats característiques de la CUP -el rebuig als lideratges, l'assemblearisme, la convicció indestructible- poden esdevenir inconvenients quan, a causa del mateix èxit electoral, la lluita s'ha de cenyir a la incòmoda cotilla de la gestió" ha alertat l'historiador.

"La CUP té ara molts més electors que militants. Quan un partit creix ha de prendre una decisió complicada: blindar-se ideològicament o mirar d'assemblar-se als nous votants per seguir creixent. Diria que Podem i Ciutadans, guiats per la impaciència, han optat per la segona opció, que els situa més a la dreta d'on eren inicialment. I la CUP? Què farà?" ha conclòs.