El postpujolisme s’ha consolidat i ha guanyat les dues últimes eleccions nacionals, tot i que les guerres fratricides de l’entorn d’Artur Mas i els interessos d’Esquerra han impedit un govern d’unitat nacional, però aquella CiU que molts creien que cauria com un castell de cartes amb la retirada de Jordi Pujol aguanta. És ara, al 2007, quan es comença a notar que el lideratge indiscutible i indiscutit de Jordi Pujol no es produeix amb Artur Mas i és evident que el secretari general de CiU i president del comitè de govern d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida té el seu.
El 20 de novembre hi ha una gran expectació per veure què dirà i on col.locarà els seus contiguts i la seva estratègia Artur Mas. Acabat el pal de paller de Jordi Pujol, on es van sumar nacionalistes de dreta, de centre i d’esquerra, ara, amb forces polítiques que representen aquests sectors, quin és el paper d’una formació com CiU? Amb qui ha de disputar l’espai electoral, amb ERC i una part dels votants socialistes o amb el PP? I aquí hi ha el gran dilema que avui tenen sobre la taula Duran i Mas, que són conscients que no tenen la credibilitat ni la història de Jordi Pujol i que els temps han canviat, que les nove sgeneracions, lluny dels tics i les febleses del franquisme, avui requereixen missatges més clars i definits.
Duran i Lleida fa uns pocs dies, al Cercle Financer de La Caixa, va plantejar una alternativa possibilista, antiga en tant que segueix plantejant una entesa amb una Espanya que no ens vol entendre, però a la vegada realista perquè el que intenta és escombrar del mapa electoral qualsevol possibilitat majoritària del Partit Popular, i que fa impossible un esquema de partits polítics com el del País Valencià o les Illes. Duran, en el si d’UDC, té una majoritària aprovació de la seva estratègia, tot i que alguns joves sobiranistes demòcrata-cristians tenen algun mal de ventre ben fort amb aquests plantejaments.
El problema és, doncs, a CDC, que no s’adona que l’època dels pals de paller ja no existeix, que la palla està repartida i la que no hi està està desencantada dels partits i les seves dinàmiques organitzatives. CDC, ideològicament és més plural que UDC i en el seu si conviuen nacionalistes a seques, socialdemòcrates i un poderós i cada vegada més important lobby liberal (Fundació Catalunya Oberta), i, a més, hi ha sectors joves amb un plantejament de centre-esquerra avançat i que mantenen amb fermesa el seu sobiranisme o independentisme. Artur Mas té, doncs, la dificultat d’haver d’administrar una força política tan diversa i tan plural i ha de decidir si se suma a l’estratègia de Duran i Lleida d’impedir una dreta catalana del PP o ocupar l’espai d’ERC.
El dia 20 sabrem per a què opta CDC i el seu actual dirigent Artur Mas. La indefinició, la Casa Gran del catalanisme ja no se la creu ningú. Tothom té el seu lloc des d’on poder fer política i Mas hauria de ser conscient, com ho és Duran i Lleida, que l’espai tan ampli que va ocupar el pujolisme mai més serà el de les grans majories absolutes de Jordi Pujol. El nacionalisme polític, el que necessita, com hem dit reiteradament des de Tribuna Catalana, és que la suma del vot conservador de centre, centre-dreta d’UDC, el vot nacionalista social-demòcrata i liberal de CDC i l’esquerra nacional que representa ERC sumin nacionalment la majoria del país. I aquí és on Mas, Duran i Carod tenen una gran responsabilitat. No sols amb els seus propis partits polítics, sinó amb el país. I, a més, si es vol aconseguir un esdevenidor de llibertat nacional cal que al PSC i a ICV hi hagi cada dia més sobiranistes. Aquesta seria l’única fórmula possible, el 2014 o quan sigui, d’exercir el dret de decidir i guanyar.
