El bisbe de Lleida, Joan Piris, és un rara avis. Parla un llenguatge clar, gens clerical i se l'entén; confia de debò en els laics i els fa confiança; nomena responsables de vàlua i de mentalitat oberta, i diu les coses pel seu nom.
Ara acaba de reconèixer públicament, en una entrevista televisiva, que "em van enganyar" perquè quan el van nomenar li van assegurar que el litigi de les peces d'art de la Franja de Ponent estava definitivament resolt. I no ha tingut pèls a la llengua per explicar-ho. Fins i tot ha anat més enllà i en el decurs de l'entrevista del programa Panorama de Lleida TV ha arribat a afirmar que, consegüentment, per aquest motiu "podria demanar la nul·litat del meu nomenament".
Aquestes sorprenents declaracions, inusuals en els bisbes que acostumen a usar un llenguatge farcit de tòpics i frases fetes de caire pietista, les ha fet després que el Bisbat de Lleida rectifiqués la seva posició en relació amb el contenciós obert de l'art de la Franja. Com recordaran els lectors de TRIBUNA CATALANA l'advocat del Bisbat va afirmar en l'audiència prèvia al judici civil que s'ha de celebrar a l'Audiència de Lleida que les peces d'art són legítimament propietat de la diòcesi, a partir de nova documentació que demostra que el bisbe Meseguer les va comprar legalment.
Ja en el seu moment, quan va ser nomenat l'estiu de 2008, arran de les declaracions que va fer els mesos següents, s'interpretava en sectors eclesiàstics ben informats que li haurien assegurat que tot estava dat i beneït. A poc a poc, però, la veritat ha acabat per imposar-se i el bisbe Piris ha evolucionat en el mateix sentit que el seu antecessor Francesc Xavier Ciuraneta. O sigui, que no es poden negar les proves documentals. D'aquesta manera, el qui fou administrador apostòlic de Lleida, el bisbe de Tortosa Javier Salinas, ha tornat a quedar ben retratat. Joan Piris ha demostrat novament que és un home lliure i que no té por a dir la veritat. Molts responsables eclesials es queixen amargament, sotto voce, del clericalisme existent en el si de l'Església.
En canvi, Piris va tenir la gosadia de denunciar-ho sense ambigüetats l'any 2008: "Portem anys (segles?) d'una Església clericalitzada. Tenim molta por al dissens". Desgraciadament, la majoria dels bisbes tenen un estil diferent. Alguns els tenim a casa nostra i, si fossin coherents, se'ls hauria d'haver caigut la cara de vergonya aquesta setmana en llegir les confessions públiques del bisbe de Lleida, quan es preguntava retòricament si no hauria de demanar la nul·litat del seu nomenament. Saben perfectament que el seu - de nomenament- és vàlid però hauria de ser il·lícit perquè no es van seguir les consultes preceptives d'acord amb el Dret canònic. Piris els ha deixat en evidència.
