El passat dijous el suplement de cultura de La Vanguardia dedicava bona part de les seves pàgines a recordar la figura del periodista Agustí Calvet, conegut com Gaziel. El motiu era l'edició en castellà de la seva obra Meditacions en el desert.
S'apuntava l'oportunitat del moment per fer l'edició, ja que es poden establir certs paral·lelismes entre la relació Catalunya-Espanya que propugnava Gaziel i la que es proposa en l'actual moment d'alt voltatge polític. De fet en la crònica del suplement Cultura es recomanava que la lectura de l'obra pogués ser obligada per a la classe política espanyola. El que potser s'esmentava molt de passada en l'ampli reportatge sobre Gaziel va ser la relació del periodista amb La Vanguardia. Gaziel en fou el director des de 1920 fins a l'esclat de la Guerra Civil, quan va marxar a l'exili. Al seu retorn es va establir a Madrid. Una de les obres més silenciades de Gaziel és la seva Història de La Vanguardia 1881-1936 i nou articles sobre periodisme. Una anàlisi lúcida i crítica, com mai ningú s'ha atrevit a fer. Un llibre bàsic per conèixer i entendre les maneres de fer i els elements que constitueixen i defineixen la filosofia i ideologia de La Vanguardia, un diari força temut per la classe política del país.
Potser és per això o potser per un lapsus freudià que en el reportatge no es feia cap referència a aquest llibre quan se citava la bibliografia de Gaziel. De fet sembla que el llibre està exhaurit i diuen que quan se'n preparava la reedició algú la va comprar per evitar-ne la distribució.
