El món esta canviant, amb uns estats emergents cada vegada amb més capacitat política i econòmica que estan demanant pas. I és en aquest escenari que assistim a la progressiva pèrdua d'influència d'Europa o dels estats europeus importants, altrament poderosos, a favor d'aquestes economies emergents.


Aquesta realitat provoca que les relacions internacionals també canviïn d'actors i d'escenaris, entrant-hi amb plena força aquests estats i fent variar les politiques de les grans potencies, com és el cas dels Estats Units, que cada vegada mira amb mes interès a la Xina, havent-hi la possibilitat de que estableixin unes relacions bilaterals amb contingut polític i econòmic -un G-2, per entendre'ns, dintre del G-20.

I Europa, la Unió Europea en general i els estats membres individualment, què hi tenen a dir en aquest canvi d'escenari? Doncs, a la meva manera de veure-ho, s'hi plantegen dos objectius: d'una banda, continuar sent un referent mundial, i per altra, defensar la seguretat i llibertat dels ciutadans europeus. Per altra part, és cert que Europa necessita un canvi de rumb cap a una entitat política i econòmica (de fet, econòmica, ja ho és) única, que es pugui presentar al món amb contundència i sense embuts. D'una banda, la fórmula ja la tenim -ara, amb el SÍ d'Irlanda, ja estem mes a prop que el Tractat de Lisboa entri en vigor- i aquest fet que donarà més capacitat política a la UE. De l'altra, cal destacar que si no es camina cap a l'Europa unida, el distanciament entre la UE i els seus estats membres respecte dels EUA i dels estats emergents serà cada vegada mes gran. Ara encara la reacció és possible.