Aquests darrers dies els mitjans de comunicació ens han recordat els 70 anys de la fi de la Segona Guerra Mundial (1939-45) i ha donat la casualitat que aquesta setmana he anat a veure la pel·lícula El maestro del agua que, a part d'altres consideracions que no venen al cas, tracta sobre la Primera Guerra Mundial (1914-18).
El que m'impressiona és pensar que els morts de la Primera Guerra Mundial es considera que van ser d'uns 87 milions de persones i els de la Segona Guerra Mundial, uns 35 milions. ¿És possible pensar que l'espai que es considera la punta de llança de la civilització i de la democràcia hagi donat aquests resultats durant el segle passat?
Caldria esforçar-se per aconseguir que el segle XXI fos un exemple de progrés en les formes democràtiques i en l'establiment del benestar no només guiat pels interessos constants dels que dominen el mon econòmic sinó per la conservació d'un planeta que té les seves limitacions si volem assegurar el futur i la satisfacció de les necessitats fonamentals que compartim amb tothom.
És imprescindible que els catalans mantinguem la unitat en el procediment necessari que permeti definir el marc institucional que el nostre país vol i necessita"
I la millora constant d'això que en diem democràcia és l'objectiu civilitzat per excel·lència. La història d'Europa, per exemple, confirma la idea que les fronteres dels estats actuals s'han aconseguit després de les guerres i de la violència. No caldria, però, revisar democràticament aquest fet i permetre l'aplicació de la disposició de les mateixes Nacions Unides amb l'aprovació del dret a l'autodeterminació? Seria molt demanar que el progrés del segle XXI consistís justament en l'aplicació de les reformes i el respecte als drets col·lectius sense haver de recórrer a la violència?
Per desactivar aquesta proposta s'apel·la sovint al respecte a les lleis vigents sense tenir en compte, però, el context en el que es varen redactar, les condicions amb les que es varen aprovar i quins òrgans s'han fet càrrec de la seva aplicació. Salvant les diferències --que evidentment n'hi ha hagut-- el respecte a la llei també el reclamaven els organismes franquistes. ¿Seria molt demanar que la nova Europa respectés la voluntat expressada pacíficament per les nacions que històricament no han pogut expressar la seva voluntat col·lectiva?
Ja hi ha alguns passos que es van fent amb més o menys dificultats: Escòcia, Còrcega... (el Quebec i Canadà). Podrem comptar-hi, entre aquests, el País Basc i Catalunya? Allò que és condició imprescindible és que els catalans mantinguem la unitat en el procediment necessari que permeti definir el marc institucional que el nostre país vol i necessita.
