No hi ha dubte que el Banc d'Espanya té més força política del que molts pensaven. El BE només conserva una gran competència d'ençà que la política monetària i financera del estats de la UE amb moneda única és
dirigida pel Banc Central Europeu, la supervisió dels bancs i caixes espanyoles. I no hi ha hagut problema perquè, a més, el govern espanyol s'hagi tret de la màniga el FROB, un fins d'ordenació bancària que si bé suposadament ha de deixar diners a les entitats financeres amb problemes de liquiditat, és un atac directe a les competències autonòmiques sobre caixes. El cas de Catalunya és ben clar. Tant Madrid com el Banc d'Espanya han pressionat políticament per empènyer algunes caixes d'estalvi a les fusions, encara que els índexs de morositat d'aquestes siguin més baixos que la mitjana espanyola -tret de Caixa Catalunya-, i que tinguin una trajectòria de més d'un segle en molts casos. Sigui com sigui, per pressió política -assentida des de Catalunya tot i que el conseller Castells tingui els seus dubtes sobre l'intervencionisme polític en el procés de fusió- i per temor davant la incertesa de la crisi, algunes entitat financeres del nostre país s'han llançat a les fusions.
Caixa Manlleu, Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Girona ja fa mesos que han engegat la fusió, i aquesta setmana se'n concreta una altra d'important, potser més que l'anterior. Caixa Catalunya, en una situació complexa per l'elevada morositat i una política d'inversions no massa encertada en els darrers anys, Caixa Tarragona i Caixa Manresa -aquesta darrera amb uns comptes molt sòlids i escassíssims problemes de liquiditat-, fan oficial la segona fusió que viu Catalunya. El resultat serà la segona caixa d'estalvis catalana, per darrere de La Caixa, i la quarta de l'Estat espanyol per volum d'actius. Amb la diputació de Tarragona controlada per CiU i la de Barcelona pel PSC, l'acord semblava complicat, però el pacte polític finalment s'ha produït. No sabem, però, a canvi de què. D'entrada, Caixa Catalunya està disposada a tenir menys poder en els òrgans de govern, per sota del 60%, si bé el seu pes en actius li atorgaria aquesta representació.
En qualsevol cas, cal lamentar que des de fora s'hagi pressionat el sistema financer català i que la decisió de fusions s'hagi vist condicionada pels colors polítics en aquest segon cas. Val a dir que per a Caixa Catalunya aquesta fusió serà una bona notícia, perquè salvarà els mobles sense que el període de presidència de l'entitat de l'exministre Narcís Serra quedi massa marcada pel fracàs. CiU l'haurà salvat acceptant el pacte amb Tarragona, i a més, Manresa donarà la solidesa i el bon fer en la gestió. Donem temps a les noves entitats per demostrar que poden mantenir l'arrelament al nostre territori i a la vegada mantenir viu un sistema de caixes envejat arreu.