"Plorar no serveix de res si no va acompanyat d'acció", va assegurar dilluns el president del Cercle d'Economia, José Manuel Lara Bosch. "Cal acabar amb un país que es mira el melic, instal·lat còmodament en allò de la culpa la té Madrid", va afegir Josep Oliu, president del Banc Sabadell. Les sentències van dirigides a l'empresariat català, auditori al qual es dirigeix tradicionalment el Cercle, però també al país en general, és a dir, la classe política i la societat civil.
El Cercle d'Economia fa una crida a què l'empresariat assumeixi la seva responsabilitat en la prosperitat econòmica del país. El primer obstacle a vèncer, segons els seus portaveus, és l'individualisme. Com a eines per lluitar-hi, proposen donar accés a altres socis a la pròpia empresa o col·laborar amb possibles competidors si hi ha un gran projecte comú, ja que "és l'única solució" per a la projecció internacional en un món globalitzat, tenint en compte que "ningú a Catalunya té prou recursos per abordar grans projectes", va apuntar Lara.
La reflexió del president del Cercle d'Economia no crida pas a l'optimisme, i en el fons, convida a una certa submissió i assumpció d'unes limitacions potser imaginàries. En tot cas, l'empresariat català ha estat mesell i mancat d'esperit emprenedor, amb lloables excepcions. Però la solució única i màgica és assumir que som petits i prou, i buscar aliats externs? Doncs no necessàriament. Només cal recordar que Nokia és una de les multinacionals més potents del món i va néixer en un estat de dimensions modestes però amb una gran empenta per liderar l'economia. Les nostres empreses han de fer molta feina, però necessiten també el suport d'un govern que els aplani el camí en la mesura del possible.
Òbviament, si Catalunya tingués sobirania fiscal i capacitat de decisió exclusiva en matèria d'indústria, si pogués gestionar les infraestructures del territori i decidir on s'inverteix, i un llarg etcètera, potser els nostres empresaris no tindrien por de fracassar en la seva internacionalització, Catalunya atrauria multinacionals estrangeres i la marxa de l'economia seria molt més positiva. Però la realitat és una altra, i és veritat que cal deixar de plorar i passar a l'acció. Però de què serviria que l'empresariat passés a l'acció si no ho fa també la política d'aquest país?
Com els empresaris, els polítics també ploren de tant en tant i tenen una síndrome de dependència estatal, tret, com en el cas dels empresaris, d'algunes excepcions. Seria bo que la classe política perdés la por a plantar cara i a unir esforços. I la por l'han de perdre tant el partit que té més capacitat de pressió a Madrid perquè té un nombre de diputats prou elevat com per posar en escac el PSOE, i també la que no en té tant, però que sumant esforços, s'acosta molt a la força del PSC. Fem números, 21 + 10 + 8 +2 (PSC, CIU, ERC i ICV) sumen 40 diputats. Però ja s'ha vist que aquesta suma no va servir de res amb l'Estatut.
