Divendres passat, els patits polítics no van donar la sorpresa. Ningú no confiava en l'èxit de la cimera entre el Govern, els partits de l'oposició, els agents socials i els empresaris per establir un pacte anticrisi, que no va passar de ser un matí de conversa entre tots. Però com passa en les grans cimeres internacionals sobre canvi climàtic o economia del G-20, els assistents van marxar a casa després de tres hores d'intervencions amb la carpeta dels acords buida. Cap acord concret per apaivagar els efectes de la crisi a casa nostra, i això sí, unes eleccions massa properes que impedeixen qualsevol debat racional entre adversaris polítics. Val a dir que la trobada de l'Acord Estratègic amb els grups parlamentaris tindrà continuïtat d'aquí dues o tres setmanes. Serà amb la reunió d'una comissió tècnica que en cinc anys ha estat convocada en només dues ocasions. Però val més això que res...
De fet, la proposta anticrisi del govern només incloïa línies generals, sense concrecions ni partides econòmiques, i el plec de condicions del principal partit de l'oposició, CiU, ja havia estat rebutjat unes setmanes abans. Per tant, qualsevol acord era improbable, a pocs mesos de les eleccions.
A la cimera hi havia polítics, sindicats i empresaris. Però hi faltava un agent clau en la sortida de la crisi: el sector financer. No sabem si no va ser convidat o va rebutjar ser-hi. Sigui quina sigui la resposta, un pacte anticrisi sense comptar amb la col·laboració i compromís de les entitats financeres del país per reobrir de forma real l'aixeta del crèdit, no té massa sentit. Si una caixa d'estalvis o un banc no nodreix de finançament una empresa, sobretot una pime -el 99% de les empreses de Catalunya són pimes-, la roda de l'economia no es pot posar en marxa. Tampoc ho fa si l'entitat financera rep milions d'euros de finançament per part de l'Estat -no és gratuït, és un crèdit amb els interessos corresponents, el FROB, per reestructurar-se un cop iniciat un procés de fusió, i l'Estat mateix no els imposa certes condicions. I una condició hauria de ser, clarament, que una caixa tingués l'obligació de fer circular diners entre els empresaris que tenen projectes i que no poden continuar-los o començar per manca de finançament.
Durant molts anys, les entitats no han tingut manies a prestar milions i milions a empresaris del sector de la construcció, ni tampoc a implicar-se en el negoci immobiliari com si compressin fruita al mercat. Ara tothom ha de ser responsable, no només els polítics i els treballadors. Empresaris i entitats financeres han d'actuar amb total honestedat, pel seu bé i el de tothom. Mentrestant, els partits, que són l'impediment fonamental en qualsevol acord de país, tenen un parell de setmanes per mirar d'aïllar els seus interessos partidistes per una vegada.