El conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, responsabilitza directament l'Estat espanyol de la crisi de les infraestructures catalanes, que “ha invertit durant dècades menys del que tocava”. Aquí s'hi inclouen els governs de José María Aznar i de Felipe González, que històricament han munyit amb força destralera la vaca catalana, sense ni tan sols parar compte de no fer mal a l'animaló. Avui, quan l'economia catalana ja ha pagat les conseqüències de l'ofec permanent, el nou Estatut de Catalunya aprovat per Madrid estableix que l'Estat espanyol haurà d'invertir a Catalunya en infraestructures exactament la mateixa quantitat corresponent a la seva aportació al PIB espanyol, que se situa en el 18,85%.
Però és clar, ara hi ha un debat de més profunditat sobre la taula, que té per únic objectiu alentir el compliment d'aquest compromís: polítics catalans i polítics espanyols han de començar a debatre què és infraestructura i què no. I així anar fent, i els consellers del govern català sortint al pas de les travetes que els posa el PSOE. L'anunci que el TGV no arribarà a la frontera francesa fins el 2012, tres anys després de la darrera data que s'havia donat, i que a la ministra de Foment li sembla poca cosa, la resistència a invertir quatre duros en la millora de la xarxa de rodalies de Renfe o el fre, voluntari o involuntari, al desenvolupament de l'aeroport d'El Prat com a infraestructura d'abast intercontinental, entre d'altres, no ajuden gens a compensar un país que ha estat històricament maltractat, en aquest cas que ens ocupa, en el terreny de les infraestructures. I ja són més de tres anys de “govern amic”.
A banda, l'Estatut està pendent d'allò que els membres del Constitucional pensin del text, i aquest impàs, que pot no resoldre's fins l'any vinent, també dóna treva a l'executiu de Zapatero per alentir qualsevol negociació sobre la quarantena de traspassos de competències directes que el conseller Joan Saura havia comptabilitzat que pertocaven.
Les paraules d'Antoni Castells responsabilitzant l'equip de govern de Zapatero de la paràlisi i la seva petició de “voluntat política” per asseure's a negociar i intentar renovar infraestructures no és un mal inici, però cal plantar cara de veritat. Com a molt tard, les eleccions espanyoles se celebraran el març de 2008, i si no s'han fet passos significatius en matèries tan importants per al creixement d'un país, algú haurà de parar els peus a la sangonera permanent de Madrid.
