Les perspectives econòmiques per al 2015 a casa nostra són bones, segons les previsions de la majoria dels serveis d'estudis. Però són bones, sobretot, en comparació amb els set anys de crisi que hem travessat fins ara. De moment, la millora de la situació econòmica no aconseguirà crear tanta ocupació com fa falta perquè es redueixi prou l'atur, ni disminuirà les diferències socials fins a uns nivells sensats.
La millora es concentrarà en l'activitat de moltes empreses, que aniran cada vegada més bé en general i sortiran de la quasi hibernació en què s'han hagut de mantenir aquests anys. Unes altres, esperem que poques, s'adonaran que haurien hagut d'aprofitar la crisi per fer els canvis organitzatius o estratègics necessaris per afrontar un futur cada vegada més competitiu i difícil. Si encara no ho han fet, potser no hi seran a temps.
En qualsevol cas, els factors de la millora són evidents. D'una banda, els costos empresarials han baixat força en els anys de crisi: els preus immobiliaris, els salaris, els tipus d'interès... Ara també baixa el preu del petroli –que hem d'importar–, amb tot el que comporta. A més, l'euro dèbil ens ajuda a competir internacionalment i el manà del turisme continua donant satisfaccions, tot i que caldrà acabar aviat, amb consens, si pot ser, el debat sobre el model d'oferta turística...
Si a més a més de tot això, la política catalana contribuís amb encert a la millora de l'economia, ben poca cosa més podríem demanar. Per descomptat, les decisions favorables que es poguessin adoptar els pròxims mesos a Madrid (improbable) o a Brussel·les (incert), serien benvingudes, però serien només la propina. El gruix de la feina l'han de fer les institucions de govern d'aquí, amb els instruments de què disposin, encara que siguin pocs, i el teixit empresarial català.
Amb eleccions o sense, el dia a dia de les institucions ha de tenir com a prioritats el procés i la política econòmica i social"
El procés sobiranista no perjudicarà les perspectives econòmiques, però sempre que mantingui l'esperit pacífic i d'exemplaritat democràtica que ha mostrat els darrers dos anys i escaig. No es poden donar arguments al poder econòmic i polític internacional per posar-se al costat del govern espanyol de manera activa. Segurament, això és el màxim a què podem aspirar en aquests moments, però Déu n'hi do.
Les multinacionals presents a Catalunya, especialment les europees (sobretot les alemanyes, franceses, italianes i britàniques), han de continuar les activitats amb normalitat i tranquil·litzar els centres de decisió respectius sobre la solidesa de la transició nacional catalana. És possible que passi això, fins i tot, probable, però no segur del tot. En aquesta qüestió, les institucions catalanes hi tenen un paper clau. Especialment l'Ajuntament de Barcelona, l'Àrea Metropolitana, el Parlament de Catalunya i, per damunt de tot, el Govern.
Amb eleccions o sense, el dia a dia d'aquestes institucions ha de tenir com a prioritats el procés de transició i la política econòmica (i social), sense que una passi per davant de l'altra. La sensació de molts sectors que el procés sobiranista es menja totes les energies és real, no és conseqüència de la propaganda espanyolista, i per tant cal prendre-s'ho com un avís seriós. Sense cap mena de dubte, una de les millors maneres d'enfortir el procés sobiranista seria fer una política econòmica encertada.
