Esgotat d'amagar-se darrere aparadors de formalismes i del políticament correcte, l'esport català comença a mullar-se. No és una campanya descomunal però tenint en compte els anys i anys de sequera d'implicació nacional, la valoració és que alguna cosa està canviant. Els exemples dels últims dies els encapçala, un altre cop, l'acció persistent del Barça i la seva junta. Però s'hi afegeixen d'altres actors, i això, aquest gest precisament -el d'ampliar el ventall de protagonistes actius- omple els cabassos de l'optimisme.

El Barça i Joan Laporta s'han manifestat els últims dies seguint la línia que l'ha erigit en uns de les referències de les reclamacions nacionals. Però, com el Barça, són molts més els clubs i entitats esportives que van emetre fa uns dies un comunicat a favor de "La dignitat de Catalunya", l'editorial conjunt publicat per diversos diaris catalans. I que aquesta actitud de rebel·lia s'estengui en un sector de la societat catalana com és l'àmbit esportiu, és motiu de satisfacció.

Que no ens silenciem les veus és el pas que precedeix a un altre de més significatiu: la caiguda de les cortines. "Ah no, com que som un club esportiu, no ens podem ficar en política. Barrejar esport i política no és convenient". I aquest pas, l'esport català l'està superant. I no fa falta personalitzar. Joan Laporta insistia després del Barça-Madrid en que el Tribunal Constitucional respecti l'Estatut. El president del Barça ja s'havia manifestat dies enrere a favor de les consultes del 13-D -afegint que ell votaria a favor del sí.

L'empenta dels gestos de Laporta, amb el significat que arrossega el seu càrrec, ha ajudat l'esport català a sortir de l'armari en la qüestió nacional i reivindicativa. Ben cert és que abans de Laporta ja hi havia moviments i consciència -i a vegades inconsciència- i que molts anònims i alguns noms propis havien donat la cara. Només cal recordar la presentació fa pocs dies de les memòries d'Agustí Montal. Però ara, a dia d'avui, la llista comença a engreixar-se malgrat que no és suficient.

L'últim exemple és el manifest de la majoria de ciclistes catalans professionals reclamant l'ajuda de les institucions del país i de la iniciativa privada catalana per tirar endavant la creació d'un equip professional català. I aquí el país -també l'empresa privada- ha fallat. Tot i que hem decidit votar pel sí, encara queda un camí molt llarg.