La violència ha marcat un dels esdeveniments esportius més importants del moment. Divendres passat el Front d'Alliberament de l'Estat de Cabinda va atacar l'autocar que transportava la selecció de Togo. Les conseqüències, tres morts i diversos ferits. Ah, sí, i que Togo s'ha retirat de la Copa d'Àfrica. Però és clar, allò és Àfrica. Tant lluny i tant a prop. I ara, en l'esport. El que ha passat a Cabinda ha permès al periodisme llançar-se a un buit professional. Perquè des de divendres, el periodisme esportiu s'ha tacat de bajanades.
Sí bé és cert que alguns sectors han respost amb professionalitat i amb informació. Perquè la gent, els catalans, els europeus, saben què passa a Angola? I, els mitjans d'aquí han complert amb una de les seves funcions principals? Han informat? Han fet pedagogia? En casos comptats sí però en d'altres no. La resposta periodística ha estat sorprenent, digna d'estudi. Impagable la d'alguns periodistes que han fet l'esforç de documentar-se i des de la distància han ofert una informació prou digna. Sense dividir entre bons i dolents, sense jutjar, sense criminalitzar. Ara bé, les seves paraules mostren una curiosa interpretació dels fets tenint en compte que tracten qüestions nacionals. Aquí se'ls veu el llautó. Són els mateixos que es creuen amb dret de sentenciar quan tracten la realitat catalana. Però és clar, Cabinda és Àfrica.
D'altres, tristament, no han tingut ni la vergonya de remenar sobre el que volien parlar. Amb una lleugeresa torera s'han tirat a la piscina parlant en propietat d'una situació que -ho han demostrat- no coneixen, ni comprenen, ni entendran mai. Des d'alguna emissora radiofònica de casa nostra alguns tertulians clamaven que l'Àfrica no es mereix més oportunitats i que el campionat s'havia de suspendre. Sense arguments i tant amples. I cap a casa que no ha estat res. No es tracta d'exigir Kapusczinkis. No passa res per no saber de tot, només faltaria! Però el periodisme es mereix alguna cosa més, un esforç. Els ciutadans, de fet, es mereixen alguna cosa més. La distància física i emotiva no ha de ser una barrera pel bon periodisme. Ha quedat clar que l'ètica i la bona conducta professional són uns béns escassos. N'hi ha -i això és motiu per il·lusionar-se- però el gremi està adormit -i això és motiu per entristir-se. La professió faria bé en reflexionar-hi. El més trist no és adonar-se que una cosa s'ha fet malament. s més trist veure que n'hi ha que encara es pensen que ho han fet bé.
