El 2009 ha vist fer un pas més en la Catalunya esportiva. Petit i treballat, però que ens consolida en l'adolescència i ens acosta a la maduresa. A escala global, Catalunya segueix sense representar un estat i competeix sense oficialitat en la majoria dels esports. Però els protagonistes i els seus gestos, sobretot la seva actitud i perseverància en la creença identitària, ens han fet més grans.
Sens cap mena de dubte per la repercussió mediàtica internacional que suposa, el Barça de Guardiola ha estat l'exponent esportiu del país aquests darrers mesos. Perquè, èxits a banda, les formes i el fons s'han conjurat per enamorar el món. Els valors positius que l'equip i l'entrenador han exposat deixen Catalunya en molt bon lloc. Perquè el Barça, molts dels seus jugadors i, sobretot Guardiola, han presumit de catalans. Sense vergonya, sense complexes, sense cridar.
Fa unes setmanes, Pep Guardiola explicava en una roda de premsa a Kíev que ell parla català perquè és d'un país amb una llengua pròpia. I afegia que quan surten fora, els que parlen -parlem- aquesta llengua, la fan servir. Fora dels jugadors i tècnics, els que van amb corbata també han excel·lit en la qüestió nacional. Joan Laporta, a qui moltes vegades les formes el confonen, ha avançat amb una idea clara de país i n'ha fet bandera. Això li ha valgut ser l'objectiu de la "caverna mediàtica" però, entossudit, no ha rectificat. Rectificar? Perquè?
La junta directiva del Barça ha tenyit l'escut del club de les essències catalanistes i això l'esport català ho agraeix. L'últim exemple ens torna a les banquetes. Els entrenadors de les quatre seccions professionals del club són catalans i fets a la casa. El Barça tanca l'any sent una referència global. Afortunadament però, no només del Barça pot presumir el país. Johann Cruyff ha rellançat la presència mundial de la Selecció, el Tour ha passat per Catalunya banyat per senyeres i estelades i deixant els ciclistes catalans a primera línia mundial, com Kilian Jornet, Jaume Alguersuari, Dani Pedrosa o la resta de "moterus".
I per acabar, Toni Bou ha tancat el cercle amb el cinquè títol de 5 possibles. Tots amb accent català. Com el Dakar que aquest 1 de gener comença i que ja han guanyat Nani Roma i Marc Coma. N'hi ha més, molts més que callen, no s'han significat o no comparteixen idees. No passa res, però si volen poden afegir-se al carro. Perquè això ha engegat. Els nostres esportistes ens han deixat la sensació que ara sí, que s'ho creuen i volen. I això no té aturador. Persistirem.
