Dissabte va ploure al Bernabéu. Molt. Va diluviar tant, que l'estat del madridisme ha quedat tocat de mort.
No va ser una pluja de gols, tampoc del millor futbol. Va ser una pluja fina, constant, que no es va aturar mai. Un tel d'aigua persistent, carregat de records, de frustracions i de desil·lusions. I això que, la nit, a Madrid, començava amb llum de dia.
La victòria del Barça al Bernabéu ha estat un cop brutal, però també ha estat una demostració del sentiment d'inferioritat que, a dia d'avui, els blancs senten respecte el Barça. L'ambient al Bernabéu en va ser l'exemplificació perfecte. Primer, molta eufòria. Després de Benzema, molta vehemència. I a partir d'aquí, el to es va anar abaixant fins a apagar-se. En contra els jugadors del Barça inicialment. Després, a per l'àrbitre. Posteriorment, denúncia als propis jugadors i finalment, reconeixement de la superioritat culer. Impotència.
I per molt que els Ultra Sur, els aficionats radicals del Madrid, el venerin en acabar el partit, José Moruinho és el gran perdedor del clàssic. La seva incapacitat d'intervenció en el joc, de manipulació del guió, va quedar definitivament en evidència davant un Guardiola impecable des de la banqueta. El de Santpedor va preferir mullar-se, ser valent i sortir sota la pluja que quedar-se arraulit i encongit a la banqueta per no sortir xop. Com va fer Mourinho. En dies de pluja.