El Mundial de Clubs de Japó, segurament, no serà el títol més disputat de l'era Guardiola. Ni tan sols d'aquesta temporada. Però guanyar-lo ratifica el que ja és sabut. Són els millors.
A priori, el Barça només tenia coses a perdre al Mundial de Clubs. Que era el millor, se li pressuposava. Guanyar no seria notícia, només ho seria perdre. Però, una vegada més, aquest grup ha anat més enllà. Ha convertit el partit que tot el món mira en una obra mestra, cabdal, del seu futbol.
Jugar sense davanters sent l'equip més ofensiu. Poblar el mig del camp per convertir l'àrea contrària en un allau d'arribades. Despistar amb la possessió per sorprendre una vegada i una altra. I això, davant un molt bon equip.
Una exhibició que es dibuixa, una vegada més, des del planter. Fa uns anys, el talent s'exportava des del Brasil. I en això, en generar talent, el Santos n'era una de les grans referències. En la final, la qualitat de La Masia va robar-li el passat al futbol brasiler. El talent català va desdibuixar el potencial del Brasil per dir-li, "el futur és meu".
