Amb només 21 anys, fa la sensació que Bojan ha acabat el seu camí al Camp Nou. Que la decisió de marxar és la més convenient per a totes les parts: jugador i equip. Bojan ha perdut molta confiança, gairebé tota, s'ha deixat anar i ja no es creu el dorsal que duu a la samarreta. Ser el 9 del Barça vol dir lluitar per ser el millor del món, i Bojan ha deixat escapar aquesta oportunitat. La sortida era el millor camí.

S'ha de dir però, que no tot ha estat responsabilitat de Krkic. L'any del seu debut al primer equip, amb només 17 anys va fer 17 gols. Una bestiesa que el va assenyalar com a escollit. Una burrada de gols que el van portar a l'Eurocopa amb la selecció espanyola on ell no va voler anar. I no ho va voler fer perquè aquell any havia estat molt dur per a ell. Els pesos pesants del vestidor del Barça li havien fet la vida impossible. Alguns, que ja no hi són, no podien suportar que fos el vailet qui s'endugués les portades. I li van fer pagar amb menyspreu i cosses.

Eren els seus ídols els que van entristir la mirada alegre de Bojan. Una tristesa i una mirada que encara li dura. L'únic que va fer el club, que amb el temps s'ha mostrat com a decisió errònia, va ser demanar a Bojan que renunciés a l'europeu. Havia estat sotmès a massa pressió, es va dir. El Barça, aleshores i cada estiu, hauria d'haver entès la peça que tenia entre les mans, el diamant que gestionava. Hauria d'haver sabut protegir-lo, polir-lo i convertir-lo en estrella. Li hauria d'haver donat, en el fons, més atenció.

A diferència de Messi, Iniesta, Pedro o Busquets, Bojan no ha estat protegit. La seva fama i expectatives han estat un obstacle insuperable. Ell tampoc ha sabut aprofitar les oportunitats i la decisió de marxar és el millor i únic camí possible. La història de Bojan amb el Barça deixa una lliçó molt gran per al futur. Encara tenim molt a aprendre sobre el planter.