El Barça de Guardiola. Ningú encara ha trobat un nom curt i ras per batejar aquest equip històric. Hi ha molts detalls que juguen a guarnir el titular que passarà a la història; les cinc copes', el triplet', el bon joc, la humiliació al Bernabéu.... El que és innegable és el component català, de casa, que té aquest Barça. Ha començat la temporada 2009/10 i els blaugrana es mantenen com a referència del bon futbol i de molts dels valors intrínsecs que ha dibuixat, precisament, aquest equip.
El Barça ha guanyat ja dos títols, que es sumen al triplet de fa pocs mesos, i manté uns signes identitaris que fan pensar que qui no cregui en positiu és un eixelebrat.
La figura de Josep Guardiola agafa cada dia que passa més transcendència. Però també el paper de jugadors de casa, catalans o fets a la pedrera. s un plus del qual pocs clubs al món en poden presumir. I el valor que té, econòmic també, però sobretot referencial, és incalculable. El projecte encapçalat per Laporta i la seva gent, primer, i continuat de forma magistral per Guardiola, després, és envejable. S'han de tenir un parell de... per fer les coses d'aquesta manera. O potser no tant. Els intangibles són aquells detalls no numèrics, no científics, no demostrables fredament amb un paper i un llapis. Els intangibles del Barça que segueix amb el sender històric, són la humilitat, la il·lusió i la firma de casa. Elements, valors, que tant reconeix l'aficionat català.
I és que aquest equip suposa molt més que les gestes majestuoses que d'altres, per exemple el Madrid, s'encaparren a signar una setmana rere una altra. Són dues maneres de fer, dos móns. Allà, passegen Usain Bolt amunt i avall, ataquen verbalment sense sentit i engeguen de nou la maquinària mediàtica al servei de l'amo. Aquí, seguim amb el treball, ens plantegem com millorar el projecte esportiu i -contradient Valdano i en paraules de Laporta- amb un Barça plenament català som més globals i universals que mai. No sé si l'aficionatde carrer de Madrid s'identifica amb la galàxia, amb tant Bolt i Cristiano Ronaldo, amb aquesta manera de fer. La d'aquí és diferent. I l'autocomplaença -arxienemic d'aquest gran Barça- ens condemnaria altra vegada a la destrucció, a la pèrdua de la identitat. Aquest Barça és patrimoni, perquè el nen, el seguidor, el català se'l mira i hi troba un reflex. Que segueixi la festa i que res l'espatlli.
