s adient no caure en la provocació ni la ràbia conduïda davant una crítica gratuïta. Jorge Valdano, "director general del mejor club del siglo XXI" -és a dir, el Reial Madrid-, ha encès tots els flaixos dels aparadors públics del patetisme amb unes declaracions que aparentment freguen el neoimperialisme espanyol. Tot però, respon a la dissimulada barcelonitis' que fa setmanes sobrevola la Cibeles com un núvol negre enganxós que no vol desaparèixer. Valdano, se't veuen les gomes de la careta. L'argentí ha deixat anar, entre d'altres, perles com "mentre el Barça mira de Catalunya cap endins, el Madrid ho fa d'Espanya cap enfora". Molta lírica per res. Just en el moment més global, no tan sols del Barça, sinó de l'esport en general, Valdano es tanca de mires. No cal que parlem de gires nordamericanes, l'stage a Anglaterra, la venta de samarretes a tot el món, l'obertura de centres XICS per l'Àfrica, l'acord amb Unicef, la presència a la seu de les Nacions Unides, jugadors de múltiples nacionalitats en diferents esports, una web en català, castellà, anglès, coreà, àrab, xinès i japonès, penyes a tot el món, i així una llista inacabable. El que sobra comentar és l'habitual -i per això ja gens sorprenent- pedanteria blanca. "El Madrid mira de España hacia afuera...". Se'ns inflen les galtes a punt d'esclafir a riure...
"Aquí será difícil que algun jugador diga Viva el Real Madrid y viva la Comunidad de Madrid!'", referint-se al clàssic Visca el Barça i Visca Catalunya'. Sí, és clar. Té tota la raó Valdano. I? Què vol dir amb això? Per alguna cosa a Madrid no diuen el que diu Valdano i a Barcelona, en canvi, sí. Com quan el Nàstic va pujar a Primera -Visca el Nàstic i Visca Catalunya'-, o quan qualsevol equip català d'hoquei patins guanya un títol -Visca el Vic i visca Catalunya'-, o quan Marc Coma guanya el Dakar - Visca Avià i Visca Catalunya'. Per citar només 3 exemples. Sí, senyor Valdano. A Catalunya cridem això. I què passa? Per alguna cosa ho farem així. O comencem a parlar d'història? I de sentiments?
N'hi ha més. Valdano també s'ha ficat amb l'Església, ha recordat Milito i s'ha referit al Wenger de España' -és Pellegrini, curiosa forma de justificar el fitxatge fracassat del francès. Però atenció, perquè Valdano no és tonto. I a més, Valdano coneix perfectament la realitat catalana respecte l'espanyola. s evident que Valdano para una trampa i en aquestes situacions, el més prudent és no caure-hi. Una altra cosa, i això és cert, és callar davant una ofensa tant barroera i provocativa. Però no ens alarmem més del compte. Fredament, pensem. Què ha guanyat ja el Barça aquest any? La Supercopa d'Espanya. Què més pot guanyar ben aviat? La Supercopa d'Europa. Quin és el mèrit actual del Barça? El triplet, un joc que enamora, presència brutal de la pedrera i un entrenador de casa, bo i intel·ligent, a més d'un club que presumeix de catalanisme. Què pot afegir el Madrid a tot això? Res. No hace falta decir nada más'.
