La selecció basca de futbol continua a l'atur i no pas per la crisi econòmica. Per segon any consecutiu, els jugadors bascos s'han negat a donar corda a un partit de costellada que no condueix enlloc. Cansats de l'immobilisme del govern d'Euskadi i de la Federació Basca de Futbol, ja van dir prou l'any passat i van deixar plantada a la selecció de l'Iran. Aquest any les negociacions per recuperar aquest partit de Nadal han acabat en no res. Tots els intents han xocat amb la ferma postura dels jugadors: sense un impuls clar per part de les institucions a favor de l'oficialitat, no hi ha partit.
Els jugadors bascos només estaven disposats a posar-se la samarreta verda si existia abans el compromís federatiu de treballar, de veritat i seriosament, pel reconeixement de l'oficialitat. Enguany, fins i tot, ja existia un acord sobre el nom de l'equip: l'asèptic i neutral "euskal selekzioa", admès per tothom i sense cap mena de connotació política. L'any passat un dels problemes va ser nominatiu, els jugadors volien disputar el partit contra l'Iran sota la denominació d'Euskal Herria, mentre que la Federació i el govern bascs apostaven pel terme Euskadi. Però malgrat haver superat l'escull de la denominació, ha fallat novament el compromís de les autoritats per lluitar a favor del reconeixement internacional de la selecció basca. Les institucions, a més, han jugat brut perquè han promogut la divisió dels futbolistes.
Amb aquest objectiu, els responsables de la Federació s'han reunit per separat amb delegacions de les plantilles de l'Athlètic de Bilbao i de la Reial Societat, el gruix de la selecció. Mentre els bilbains acceptaven els plantejaments ligths de la federació basca, els guipuscoans no, els trobaven insuficients, massa eteris. Hi hagut un intent de criminalitzar els jugadors de la Reial Societat per aquesta postura. Sectors polítics i periodístics els han acusat de ser uns radicals i d'impedir un partit que, amb el que es recapta, ajuda a finançar el futbol base.
Els jugadors, indignats per aquest xantatge han fet pinya i han contestat que sempre estaran disposats a ajudar el futbol base, però que l'objectiu del partit de Nadal és promoure l'oficialitat i que no s'hi val confondre la gent amb aquesta mena d'arguments. Per superar la negativa dels futbolistes bascos, l'exentrenador Javier Clemente ha arribat a plantejar que la selecció es nodreixi, si cal, de jugadors de segona i tercera divisió. Pressions al marge, la realitat s'imposa. Les grades del Camp Nou semblen donar la raó a l'actitud de fermesa dels jugadors bascos. L'estadi del Barça no es va omplir per viure en directe les evolucions de la Catalunya de Johan Cruyff i de l'Argentina de Diego Armando Maradona.
A Catalunya i a Euskal Herria creix el cansament per una fòrmula que ja no dona més de si. Els partits de Nadal, a Bilbao i a Barcelona, s'han convertit en una mostra de refinada crueltat: allò que seríem si Espanya ens deixés. Més que una reivindicació per l'oficialitat s'han convertit en una demostració d'impotència i frustració. Davant un camp mig ple o mig buit, com és vulgui, tant és, Cruyff ha sabut interpretar molt bé el missatge de l'afició: "Pot ser no paga la pena". I és cert, jugar per jugar, sense tenir opció a disputar trofeus com l'Eurocopa o el Mundial, millor quedar-se a casa. A aquesta conclusió van arribar els futbolistes bascos l'any passat, i el temps els està donant la raó. Fer el contrari i saltar al camp, en les actuals circumstàncies, és alimentar una ficció, i per fer gols virtuals ja tenim la Play Station.
