'República impopular xinesa. Els principis bàsics de la nova Xina', és el títol del llibre de Fabio Cavalera, corresponsal del diari milanès Corriere della Sera' durant anys a Pequin i actualment a Londres, en el qual reconstrueix la trajectòria de la classe dirigent que avui dia està governant a la Xina. El partit governant es diu comunista però l'autor afirma que la ideologia dominant és una versió autoritària del pensament de Confuci, una filosofia en la qual la lluita de classes ha estat substituïda per l'harmonia.
Aquesta obra serveix per situar amb xifres l'enorme i ràpid pas endavant del gegant xinès. Uns pocs números deixen clara aquesta afirmació: des del 1978 els dipòsits als bancs han crescut 818 vegades; la renda per càpita anual ha augmentat 40 vegades; la població rural que el 1978 representava el 80% de la gent ara és sols el 45%; el número de centrals nuclears ha passat de zero a onze; el nombre de vehicles (cotxes, autobusos, camions,...) ha saltat d'1.350.000 a 40 milions; el d'universitaris de 165.000 a 4 milions; i el promig de quilos de carn que menja cada xinès ha passat d'1 a 32.
L'allau de xifres comparatives il·lustren la revolució que ha sofert la Xina des del desembre del 1978 quan un home petit (metre i mig d'alçada), Deng Xiaoping, va convèncer el comitè central del Partit Comunista xinès de publicar un document conegut com el programa de les quatre modernitzacions, la base de la política reformista que ha portat la Xina a convertir-se en la segona potència mundial en el període dels últims trenta anys.
De Mao a Deng
L'impulsor del canvi, Deng Xiaoping, va anar pujant dins l'estructura jeràrquica del PC xinès fins arribar a la seva cúpula però en dues ocasions (la segona durant la Revolució Cultural) va ser depurat i en una ocasió va veure perillar la seva vida. La tercera depuració la va patir el 1975, desprès de una conversa amb el líder de la revolució xinesa, Mao Zedong. En aquella data el líder estava dèbil, patia problemes cardíacs i Parkinson però mantenia el control total del partit i del país. "Company Mao -li va demanar Deng- que penses del meu treball?". Mao li va respondre: "Company Deng, ets una persona que té al 70 % idees correctes. Però el 30%...". Aquest 30% en boca de Mao equivalia a una condemna i Deng va ser novament depurat.
Mao va morir el 1976 i la debilitat del seu successor, Hua Kuo-feng, va fer possible el retorn de Deng a la Ciutat Prohibida. Va ser el moment escollit per canviar el destí de la Xina. Va demanar als xinesos que s'enriquissin, seguint el camí marcat per la famosa frase: "que importa si el gat es blanc o negre?, l'important és que caci rates". Però el ràpid creixement econòmic estava destinat a alterar els equilibris socials i podia posar en risc el mateix sistema polític de partit únic. Aleshores neix un híbrid en que progressivament l'economia socialista, dirigista, va desapareixent, substituïda per mecanismes de mercat, mentre el partit mante el control de les idees i del poder.
Quan fa falta, com es va veure a Tien An Men, el règim del PC xinès elimina físicament els opositors i dona la lliçó més dura possible als qui volen canvis i democràcia. El mateix mètode s'ha seguit quan han estat nacions com la tibetana o la uigur les que han expressat el desig de llibertat.
Entre el mandarinat i l'Església romana
Ara sabem que l'actual cúpula dirigent, el president Hu Jintao i el primer ministre Wen Jiabao, es retiraran el 2012 i que arribarà al poder una cinquena generació. A l'actual sistema hi ha una línia de successió, com a les dinasties, amb un pla de canvi de persones establert a llarg termini. Per l'autor, en alguns aspectes, el sistema recorda l'antic mandarinat i, en altres, el de l'Església de Roma. Els candidats son formats dins dels cercles del poder, educats pel partit, enviats a l'exterior per aprendre dels bàrbars, i posats a prova amb encàrrecs de creixent importància fins a ser coronats en el conclau del comitè central.
Deng, mort el 1997, va deixar un sistema polític destinat a assegurar la continuïtat, la estabilitat, la disciplina i la cohesió. I per evitar problemes en cap moment es qüestiona a Mao, el fundador. En nom de la unitat i la continuïtat els nous dirigents sempre s'han abstingut de qüestionar els seus predecessors.
Les crisis que sens dubte es presentaran en el futur deixaran clar quina de les dues ideologies, capitalisme o comunisme, quin dels dos caps, predominarà sobre l'altre, segons escriu Sergio Romano al Corriere della Sera'.
