"Il Divo" i "Belzebú" són alguns dels malnoms amb que es coneix un dels polítics més influents i destacats de la segona meitat del segle XX a l'Europa occidental, Giulio Andreotti, que acaba de complir noranta anys (el passat dia 14). Va ser set vegades primer ministre a la Itàlia de la postguerra, un dels màxims dirigents de la Democràcia Cristiana i actualment és senador de per vida. El diari de Roma 'La Repubblica' ha publicat recentment una entrevista amb aquesta figura controvertida en la qual diu: "sí, tinc uns quants secrets d'Estat i me'ls emportaré al Paradís".
Resulta curiós que un personatge com Andreotti afirmi que anirà al Paradís. Ha estat jutjat en diferents ocasions, sense ser condemnat (en alguna ocasió se n'ha sortit per haver prescrit el delicte), acusat de lligams amb la Màfia, de conspiracions, d'homicidi, de joc brut, etc. Per a molts és l'encarnació de la política bruta, del mal, d'una Itàlia inestable i una classe política detestable. Sempre ha estat situat a l'ombra del Vaticà. Però també va ser un dels màxims artífexs d'una Democràcia Cristiana que va evitar que el més poderós Partit Comunista del món occidental s'acostés al poder. Actualment la seva figura i la seva significació són tractades a la pel·lícula "Il Divo". A l'entrevista, afirma: "Penso que sí (que anirà al Paradís). Però per la bondat de Déu, no perquè m'ho mereixi".
Va néixer a Roma el 14 de gener del 1919. "Avui dia, diu, sembla normal arribar a aquesta edat (90 anys) però quan jo era un nen un home de trenta anys era un adult i un de quaranta un vell". El seu pare va morir quan tenia dos anys i va ser criat per la seva mare. A la seva dona li va prometre que es retiraria quan complís els seixanta anys, però ja ha fet els noranta i continua amb la seva activitat política. "Són aquelles promeses -explica- que es fan. La meva vida és aquesta i no puc canviar-la. La política avui dia és molt més calmada... El contacte amb la gent m'agradava. Fer-se una idea dels problemes a partir dels informes, en una oficina, o a través de la televisió, no és política, es converteix en un teorema de matemàtiques".
Visió positiva de Berlusconi
Escriu articles, participa en reunions i és present en els debats parlamentaris. Comenta l'actualitat política, com la recent presa de possessió d'Obama, dient que "és un canvi històric, però em disgusta que es destaqui l'aspecte racial com si fos una raresa". Recorda la figura de De Gasperi, fundador de la Democràcia Cristiana italiana i un dels pares de l'actual Unió Europea, però troba "a faltar sobretot el mètode, el contacte amb la gent, que és el primer. Ara tot és més mecànic. Abans, els partits i els sindicats eren molt forts i vius, avui dia són burocràcies". Sobre la figura de l'actual primer ministre, Silvio Berlusconi, opina: "Berlusconi ha sortit amb un gran avantatge; sabia que tot el que havia fet abans li havia anat bé. Mai s'havia ocupat de la televisió i ha creat una empresa tant potent com l'estatal, no havia vist mai un maó i ha construït barris sencers. En aquest aspecte és un home que val. Pot ser afortunat, però capaç". I com a polític "millora. Al principi cometia una gran equivocació, la de dir 'vosaltres, els polítics'. I ell que feia?". Com a estadista, "la primera vegada que va asseure's al banc del govern estava avorrit, mirava contínuament el rellotge, però després li va venir la passió, segueix els problemes, parla amb competència".
Pel que fa als processos judicials pels quals va passar, recorda: "quan hi penso sento una ràbia incontrolable. Ser acusat per coses que he fet, d'acord, però per coses que no he fet no hi passo. Van fer servir els processes per deixar-me fora del joc polític". Sobre la magistratura, opina: "Els magistrats són un gran problema. La llei és igual per a tots... s necessari cancel·lar els corrents organitzats perquè els corrents estan polititzats". A la pregunta de si a les seves relacions amb el Vaticà va afavorir més els interessos de l'Església catòlica que no pas els de Itàlia respon: "El Vaticà no necessita ajuts, ni meus ni de ningú. La Santa Seu està a Roma i qui s'ocupa de la política exterior ho ha de tenir en compte. Més aviat són ells que ens han ajudat a nosaltres. Quan De Gasperi va anar als Estats Untis després de la guerra, el cardenal Spellman li va obrir moltes portes perquè els italians eren molt mal vistos". Finalment, sobre els secrets d'Estat que coneix i que mai ha revelat afirma: "Una mica de la vida interna de l'Estat la conec. Molta no, alguna cosa. Però ho tinc per a mi. Mai faré un llibre o una entrevista sobre certs episodis. La categoria del folklore polític no és cosa meva".
