"La crisi, i després què?", és el títol de l'últim llibre publicat per l'economista Jacques Attali. La tempesta que s'ha desfermat sobre els mercats mundials és l'últim avís dels perills d'una globalització anàrquica. Aquesta representa una oportunitat per adoptar mesures que podrien portar a a tot el planeta a un estat de dret, afirma l'autor.
La crisi ha arribat quan més satisfets estàvem, quan tot semblava de color de rosa, quan es parlava de posar fi a la fam al món i d'extendre la prosperitat a tot el planeta i a tots els seus habitants. El creixement econòmic feia pensar en una profileració de la llibertat política i dels drets individuals a tots els racons del món. Les últimes dècades havíem assistit al creixement econòmic més ràpid i més extens de tota la història, la pobresa reculava a l'Àsia,i a l'Amèrica Llatina. Aquest procés semblava no tenir fi ja que augmentava l'estalvi i els ràpids progressos tecnològics permetien un desenvolupament sense discontinuïtats. I, de sobte, ens trobem davant de la depressió més greu dels últims vuitanta anys.
Des de la implantació del capitalisme les crisis s'han anat succeint, sempre li han fet companyia. Per l'autor, l'actual crisi s'explica d'una manera molt simple: "si bé el mercat és el millor mecanisme de repartició dels recursos escassos és, però, incapaç de crear l'estat de dret que necessita". El sistema de mercat, per funcionar de manera eficaç, precisa un Estat de dret que garanteixi el dret a la propietat, garanteixi la concurrència i creï una demanda a través d'uns salaris acceptables. Tot això suposa una intervenció política, democràtica i no totalitària en el repartiment dels beneficis i del patrimoni. Sense aquest repartiment dels beneficis hem vist com en els últims vint anys als Estats Units creixia una demanda alimentada per l'endeutament dels treballadors dependents.
-La crisi econòmica pot ser social i política-
El setembre del 2008 es va passar de l'economia de la confiança al pànic i el 3 d'octubre del mateix any el sistema financer mundial va estar a a punt de fer fallida per manca de liquiditat. Els governs del G8 van anunciar que donarien recursos als bancs i després d' una carambola ideològica, bancs i empreses d'assegurances nord-americanes i britàniques van ser salvades amb una mena de nacionalització i amb diner públic inexistent. El deute privat es convertia així en deute públic.
La crisi encara no esta resolta, es manté el perill de recessió i plana l'amenaça de dos o cinc o, fins i tot, deu anys de depressió, és a dir, el temps de reduir a zero el deute dels principals estats del món occidental. La crisi financera mundial, convertida en econòmica, acabarà transformant-se en una crisi social i política quan centenars de milions de persones es trobin amenaçades per l'atur. El sistema polític serà qüestionat per no poder fer front als problemes de la major part de la població i a tot plegat s'hi sumarà una inflació violenta. Les ideologies de les nostres societats individualistes seran discutides i qüestionades i, fins i tot, la mateixa democràcia. Tot això té el seu origen, afirma l'autor, en el desequilibri existent entre el mercat i l'Estat de dret . "Perfectament conscients dels riscos que el desenvolupament anàrquic dels mercats fan córrer al món, els "iniciats" fan tot el possible per maximitzar els seus beneficis, com els lladres que s'afanyen a agafar la màxima quantitat d'or dels dipòsits d' un banca abans no arribi la policia".
Els contribuents estem pagant les indemnitzacions dels banquers que ens han portat a l'actual situació. Aquesta situació,però, pot representar una oportunitat ja que disposem dels mitjans humans, financers i tecnològics per superar la crisi, de la qual sols podrem sortir si la informació econòmica i financera és distribuïda i està a disposició de tothom i si a la vegada els mercats financers mundials són reglamentats per un estat de dret mundial. Cal fer un control de riscos a escala mundial. Cal exigir un mínim de liquiditat. Cal revisar el sistema de retribucions i separar la activitat dels mercats de la dels bancs i cal finalment obligar a qui agafi riscos a ser-ne'n responsable. Aquesta és la recepta d'Attali pel món post-crisi.
