La coalició de democristians i nacionalistes flamencs ha guanyat les eleccions a Bèlgica. I de forma clara. Tanmateix, el nombre d’escons que han obtingut no és suficient per tirar endavant la descentralització de l’Estat que el tàndem electoral havia promès. I és que el CD&V i l’N-VA només han aconseguit 30 dels 150 escons en disputa a la cambra baixa del Parlament. En efecte, el sistema polític belga està tan fragmentat, entre les dues regions de Flandes i Valònia, i a l’interior de cadascuna, que la coalició de centre nacionalista ho tindrà molt complicat per formar govern.
Per aconseguir el suport parlamentari dels 76 escons que fan la majoria absoluta, els democristians i nacionalistes flamencs només es poden aliar amb els democristians valons, i els liberals (tant els flamencs com els valons. Tanmateix, tots aquests partits s’oposen a encetar un procés de reforma de l’Estat. Així, la presidenta del partit democristià való CDH, Joëlle Milquet, ja ha gesticulat dient que no té intenció d’entrar al Govern federal, si havia de fer coalició amb els independentistes de l’NV-A. Per la seva banda, els liberals opten per mantenir la unió política, tal com està actualment.
A tot això, s’hi afegeix que la coalició del CD&V i l’N-VA necessita el suport de 2/3 del Parlament, per dur a terme la reforma de l’Estat. Per conformar aquesta majoria, caldria afegir encara els socialistes (flamencs i valons), però després del fort revés electoral, el líder dels socialistes flamencs ha anunciat que el seu partit es quedarà a l’oposició. Pel que fa al partit d’extrema dreta Vlaams Belang, la coalició democristiana i nacionalista no hi pot comptar, perquè tots els partits s’han conjurat a no pactar-hi enlloc, de manera que són uns vots independentistes perduts. (Els que us vulgueu entretenir a fer travesses de coalicions, podeu mirar els resultats detallats a la web de la Ràdio televisió pública flamenca).
Així les coses, els democristians i nacionalistes flamencs hauran de ser molt hàbils per convèncer als seus rivals de traspassar més competències a les regions. Es preveu que les negociacions durin setmanes. O fins i tot mesos. El que està clar és que, un cop rere altre, es confirma que el camí cap a la independència, sigui d’on sigui, és llarg i difícil. No només s’han de guanyar eleccions, sinó que a més cal conformar majories molt més enllà de les absolutes. A Escòcia, per exemple, el partit independentista SNP governa, però li serà molt difícil articular una majoria per convocar un referèndum d’autodeterminació. A Bèlgica, els nacionalistes flamencs també han guanyat les eleccions, però la reforma federal es podria perdre en el laberint de les coalicions belgues. Les banderes flamenques, i només flamenques, que onejaven la nit electoral a la seu del guanyador de les eleccions belgues, Yves Leterme, costaran molt de traduir en més poder per Flandes. Ja estaria bé que George Bush tingués algun interès perdut a les nacions sense Estat de l’Europa occidental, com sembla que té a Kosovo. Especialment, si aquest interès l’hagués perdut a Catalunya.
