El chavisme' s'ha consolidat com una força política alternativa a escala continental, encara que es tracti d'un gegant amb peus de fang. El fet és que amb la presidència de Hugo Chávez, Veneçuela s'ha transformat en un Estat influent a tota Amèrica, com mai. La seva revolució bolivariana s'ha estès ràpidament

en comptar amb el suport de una part important de la riquesa petrolera del país. Els fronts de combat del chavisme' contra l'imperialisme nord-americà (i els seus aliats) es multipliquen. El cas més recent és el d'Hondures, on el seu aliat, el president Zelaya, ha estat destituït i foragitat i des d'aleshores vivim un culebrot' sense fi. El fet més puntual són les recents acusacions del govern de Colòmbia que el chavisme' està venent armes a la guerrilla colombiana. 

En el cas colombià, el seu president és un fidel aliat de Washington, que amb el suport nord-americà, ha debilitat i reduït les forces guerrilleres marxistes, que compten amb la simpatia (i el suport?) del chavisme'. En el cas hondureny, el diner del petroli veneçolà va sumar al chavisme' el seu president, Manuel Zelaya, elegit el 2006 com a candidat del Partit Liberal. El canvi de camisa va provocar la desautorització de Zelaya pel seu propi partit i la major part de les forces polítiques, així com la patronal, l'església catòlica, la cúpula militar i l'estament judicial. Totes aquestes forces van decidir fer-lo fora quan el president va anunciar la intenció d'efectuar un referèndum que li permetés seguir en el poder, és a dir, optar a un segon mandat presidencial.

Una vegada fet fora del país, i amb el decidit suport del chavisme', va iniciar un combat polític destinat a tornar a la presidència. El retorn havia de ser possible a partir d'un suport internacional, proporcionat per l'OEA (Organització d'Estats Americans), amb el vist-i-plau dels Estats Units d'Obama, i una revolta popular dels hondurenys a favor de la tornada de Zelaya. Però les autoritats hondurenyes, el bloc de poder abans esmentat, ha resistit a la pressió internacional sense fraccionar-se i la revolta popular ha fracassat.

Davant el fracàs de l'actuació diplomàtica de l'OEA tots els ulls es van girar cap a Washington, que va decidir demanar la mediació del president de Costa Rica, Oscar Arias. Chávez va qualificar les negociacions de trampa i va demanar a Obama que fes "front als falcons de l'imperi...sota el risc d'acabar pitjor que Bush". La feina d'Arias no ha servit de res i és evident que el chavisme' ha perdut una de les seves peces al tauler centreamericà. Encara li queda la Nicaragua sandinista del president Ortega.


Cop d'Estat?

Als Estats Units, els neoconservadors han aprofitat l'ocasió per desgastar al govern d'Obama. La dreta republicana ha dit que el govern feia causa comuna "amb els marxistes i els enemics dels Estats Units. El pretès cop d'Estat militar d'Hondures ha estat una actuació reeixida dels patriotes hondurenys per salvar el seu sistema constitucional amenaçat per una aliança internacional de comunistes i socialistes amb suport de l'Iran", segons paraules de Cliff Kincaid, que parlava en nom dels neoconservadors.

La comunitat internacional ha qualificat els fets d'Hondures de cop d'Estat militar, ja que van ser els militars els qui van expulsar el president del país, però la realitat és que van actuar d'acord amb el Tribunal Suprem i el Parlament, que havien decidit el mateix: fer fora a Zelaya de la presidència. Tot plegat vestit amb la decisió de recuperar la sobirania segrestada per la influència de Chávez.

El fracàs de la revolta popular convocada per Zelaya per poder retornar al país i a la presidència és degut a que el poble hondureny està dividit, com reflexa una enquesta recent segons la qual el 46% dels hondurenys desaproven el cop d'Estat i el 41% li dona suport. Gent pròxima a Zelaya diuen que va acostar-se al chavisme' més per pragmatisme que per convicció ideològica, davant les dificultats econòmiques que travessa el país. De fet, a Caracas hi ha cua de dirigents, inclosos alguns que el critiquen, per obtenir els regals petrolers de Chavez.

La crisi d'Hondures ha mostrat els límits del chavisme' i representa una reculada en els seus esforços per consolidar un espai geopolític alternatiu a l'imperi nord-americà. El motor del chavisme', el diner del petroli, està perdent gas degut a la caiguda dels ingressos petrolers de Veneçuela.