Però de terroristes sanguinaris el món n'està ben servit, en queden molts. Ara mateix n'hi ha dos que estan fent mèrits: Gaddafi, a qui se li calculen uns 30.000 morts, i Assad, que en cinc setmanes ha matat uns cinc-cents sirians.

La desaparició de Bin Laden és més simbòlica que altra cosa perquè ja fa anys que l'alternativa que va plantejar al predomini mundial d'Occident ha fracassat. Tot i l'extensió d'Al Qaeda per diversos escenaris (Iraq, Iemen, Pakistan, Magreb) aquesta no deixa de ser grups petits i residuals avocats a una lenta extinció, perquè el combat polític -l'aspiració a un govern mundial basat en la religió musulmana- el tenen perdut. Els milions d'àrabs i musulmans que des del passat mes de desembre es manifesten desafiant règims autoritaris i repressius demanen llibertat política, democràcia, igualtat, dignitat, valors universals sòlidament ancorats en les societats occidentals.

Ara bé, les circumstàncies que envolten la mort del dirigent terrorista plantegen un seriós problema. Si els Estats Units van fer la guerra a un Afganistan on governaven els talibans perquè aquest país donava refugi i protecció a Bin Laden, què passa ara amb el Pakistan? Perquè ha quedat molt clar que Bin Laden, des de fa temps, estava refugiat i segurament protegit a Pakistan, en una localitat plena de militars. I resulta que els Estats Units donen cada any mil milions de dòlars al Pakistan en ajut militar. Són terroristes els militars i polítics pakistanesos o, com a mínim, protectors de terroristes, com els talibans? Cal fer-los la guerra com als talibans a l'Afganistan? Segur que aquí topem amb la regla dels dos pesos i les dues mesures (la hipocresia) tant aplicada en política internacional.

Què fer amb Gaddafi?
A Líbia, Gaddafi s'ha convertit en una mena de gra al cul que les principals potències occidentals s'han proposat extirpar o fer rebentar. Li estan buscant un lloc al món on pugui retirar-se però aquest ximple sanguinari es resisteix i segueix matant. És de la mena dels qui no hi ha manera que deixin la cadira. Paga trenta dòlars diaris a milers de txadians, sudanesos, tuaregs i altres mercenaris que, mentre cobrin, no els importa disparar contra qui sigui. I li queda el suport d'algunes tribus líbies per poder seguir fent front a les forces dels seus enemics libis i les de l'OTAN. Mentre disposi de diners no haurà de patir ni per armes ni per subministres militars ni per mercenaris. Una vegada més, els organismes internacionals africans i àrabs (Unió Africana i Lliga Àrab) alcen la veu però no fan res. I és responsabilitat, per tant, del britànic Cameron, del francès Sarkozy i del nord-americà Obama decidir què fan amb Gaddafi.

De moment, els atacants occidentals han matat un dels molts fills de Gaddafi, com advertiment del que li pot passar, però aquest ha reaccionat fent passejar el cadàver per obtenir-ne un rendiment polític a nivell d'opinió pública interna i internacional. Aquesta pot ser una guerra llarga si aquest terrorista i la seva família no decideixen plegar veles i assegurar-se un exili daurat.

Síria: el fill ha sortit al pare
I a Síria, el fill Assad està seguint el camí del seu pare, Haferz al-Assad, que el 1982 davant una sublevació dels Germans Musulmans que es van fer amb el control de la ciutat de Hama va bombardejar-la causant uns vint mil morts. De moment, en cinc setmanes de manifestacions pacífiques de centenars de milers de sirians demanant democràcia i llibertat, Assad ha matat uns cinc-cents i està reproduint la "gesta" del seu pare a Hama, ara a la ciutat de Deraa. Es parla molt del mosaic de pobles (àrabs, kurds i armenis) i religions (sunnites, alauites, drusos, cristians) que formen Síria, del paper de les minories, del règim que es recolza amb els alauites, una branca del xiisme, que és el 12% de la població siriana, i de que té el suport dels cristians (10%) i drusos (8%). Però l'aspiració a la llibertat, sobretot entre els joves, supera les barreres de la religió i de l'ètnia.

El problema dels centenars de milers de manifestants sirians és que les forces armades del seu país, a diferència de les de Tunísia i Egipte, estan disposades (tal com estan demostrant) a matar els milers de sirians que faci falta per mantenir al poder el president Bachar al-Assad, la seva família i el seu entorn polític i econòmic. A diferència de la Líbia de Gaddafi, que és un règim aïllat, el règim sirià té com aliat el poderós Iran dels aiatollahs xiites. Les monarquies sunnites del golf Pèrsic, encapçalades per l'Aràbia Saudita, no estan interessades en desestabilitzar aquest règim, el mateix parer que segueixen les principals potències occidentals i Israel que, tot i estar en guerra amb Síria, té en Assad la garantia d'una frontera nord sense incidents. En conseqüència, la solidaritat internacional que reben els libis no està a l'abast dels siris, que estan sols davant els tancs i canons (sense aviació de l'OTAN, sense armes, sense sancions de l'ONU, etc.).

Revolucionaris de conveniència
Aquesta primavera àrab està deixant amb el cul a l'aire tot un seguit de règims suposadament progressistes i d'esquerres que, mentre es tractava de condemnar els morts de la repressió a Tunísia i Egipte (dictadures de dretes), expressaven el seu rebuig però quan els morts són de règims "amics" com els de Síria o Líbia han callat la boca i s'han limitat a condemnar la intervenció de l'OTAN. Aquest és el cas paradigmàtic de la Veneçuela del president bolivarià Hugo Chaves i d'altres del continent americà.

Precisament són règims -sobretot el veneçolà- que es diuen bolivarians i, com molt bé recorda Ignacio Ramonet a "Le Monde Diplomatique", va ser l'alliberador Simón Bolívar qui va dir: "Maleït sigui el soldat que gira les seves armes contra el seu poble". Per a aquests revolucionaris de fira, a l'hora de la veritat importa més la política antiimperialista i antioccidental, la "realpolitik", que l'aspiració a la llibertat dels pobles amb la qual justifiquen la seva actuació política. Són lliçons que no s'obliden i que la retòrica no pot dissimular.