La dona del Cèsar no sols ha de ser honesta sinó que ho ha d'aparentar. Els dirigents que representen els seus pobles i nacions i els qui aspiren a arribar-hi han de ser dignes del càrrec i aparentar-ho.
Dominique Strauss-Kahn era el millor situat per succeir a Nicolas Sarkozy com inquilí de l'Elisi el 2012 però la denuncia d'intent de violació d'una cambrera d'un hotel de Nova York ha posat punt final a la seva brillant carrera política i a les seves aspiracions presidencials.
Una enquesta (IFOP) apareguda de manera gairebé simultània amb la seva detenció per intent de violació donava a França que Strauss-Kahn era el millor dels candidats possibles de l'esquerra per guanyar a Sarkozy i ser el nou president. Li treia uns quants punts d'avantatge a la primera volta electoral (26%) i rere seu se situaven Sarkozy i la líder de l'extrema dreta, Marine Le Pen, ambdós amb el 22 o 23% d'intenció de vot. El Partit Socialista i els seus aliats esperaven nomenar candidat presidencial a que Strauss Kahn acabes el seu mandat al front del Fons Monetari Internacional (FMI) i aquest havia retardat la seva retirada per fer front a la difícil crisi de Grècia. En els últims dies els exprimers ministres socialistes Laurent Fabius i Michel Rocard ja havien efectuat declaracions en favor de la seva candidatura i l'aparell del partit, dirigit per Martine Aubry, estava rere seu.
Des de fa anys, els que s'anomenen "cercles ben informats" saben que aquest dirigent socialista francès tenia un sostre de vidre: la seva addicció al sexe. No és el primer ni serà l'últim polític amb aquesta dèria. Només cal veure el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, que ha transformat la seva residència en un prostíbul on practica el sexe amb menors i majors. O el famós incident del president nord-americà Bill Clinton amb la becària. I un llarguíssim etcètera. Però la moral dels anglosaxons no és la mateixa que la dels mediterranis o nòrdics europeus.
Un problema pels socialistes i per França
Ara els socialistes francesos tenen un problema perquè Strauss Kahn, passi el que passi amb la denuncia, està acabat, i això vol dir via lliure a les baralles internes, entre socialistes, per ocupar el lloc. Martine Aubry, Ségolène Royal, François Hollande, són alguns dels precandidats que amb les seves lluites internes poden facilitar que a la segona volta electoral, la definitiva, passin el candidat de la dreta, Sarkozy, i el de l'extrema dreta, Le Pen. Tot per un malalt sexual. En cap moment hem d'oblidar que el president de França ocupa un lloc preeminent a la Unió Europea i a l'escena mundial.
Aquest afer destapa un altre fet, que tot i ser una història coneguda, la debilitat sexual de Strauss Kahn, fins ara era curosament tapada no sols pel món polític francès i internacional, sinó per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació. Impera una llei del silenci, que en aquest cas ha estat trencada per un incident a Nova York, és a dir, els Estats Units. Allí el primer que es mira d'un pre-candidat o candidat a qualsevol lloc de rellevància pública és la seva vida sexual, a veure si té morts dins de l'armari. Són moltes les carreres politiques truncades per aquests motius.
A l'Estat espanyol, inclosa Catalunya, se segueix el model francès. Mirar cap a una altra banda. El vídeo masoquista de Pedro J. Ramírez (director del diari "El Mundo" i ideòleg de la dreta espanyola) amb l'Exuperancia Rapú o les fotos del director de la Guardia Civil, Roldán, en època de govern socialista, en una festa amb prostitutes, pagades amb els fons reservats de l'Estat, són una excepció que confirma la regla del silenci. I, com en el cas de les bruixes, "haver-las haylas". Però la dignitat se la passen per l'engonal i ningú dimiteix i, fins i tot, dirigents acusats de ser lladres es presenten a les eleccions amb l'aval del seu partit (cas de l'aspirant a la reelecció de la presidència de la Generalitat valenciana), i el més greu és que segurament sortiran elegits pel vot d'una majoria popular.
