Marc Costa · Aquesta resposta, lluny de contenir la rebel·lió, va incrementar el nivell de conflictivitat i va provocar una espiral de violència, desembocant en una autèntica guerra civil generalitzada.

Gràcies al recolzament exterior, la rebel·lió armada, sota la denominació Exèrcit Sirià Lliure (ESL), es va poder estendre ràpidament per àmplies zones del país, sobretot per aquelles amb població majoritàriament sunnita, controlant actualment més del 70% del territori sirià. No obstant, la resposta del govern sirià no s'ha fet esperar, de manera que, amb la col·laboració de l'organització Hezbolà, va llençar el 2013 la denominada Operació Tempesta del Nord, en la qual, segons sembla, s'han utilitzat armes químiques, amb l'objectiu de recuperar les ciutats més importants en mans dels rebels. Actualment, els esforços bèl·lics estan centrats en el control de la ciutat de Damasc, de gran importància estratègica i que el seu resultat pot condicionar la resta del conflicte.

Però per entendre l'origen del conflicte de Síria no només cal analitzar la importància dels recursos naturals i dels interessos econòmics que estan en joc, sinó que també cal analitzar el conflicte religiós existent: la històrica divisió a l'interior del món musulmà entre xiïtes i sunnites.

L'origen d'aquest conflicte és essencialment successori. L'any 632 dC, amb la mort del profeta Mahoma, es va originar una forta lluita de poder per determinar qui havia de ser el seu successor: d'una banda, hi havia Alin Ibn al-Taleb, califa, cosí i gendre de Mahoma, i, de l'altra, Muawiya, governador de Síria i Palestina i cosí del califa predecessor a Ali i que havia estat assassinat. Si bé finalment Ali va acabar abdicant, mai va renunciar als seus drets successoris. Als seguidors d'Ali es van denominar xiïtes, els quals consideraven que només els descendents directes de Mahoma el podien succeir, mentre que als que van recolzar al poder establert se'ls va denominar sunnites, per als quals no era necessari que el successor fos cap descendent directe de Mahoma.

Així, tot i compartir les mateixes pràctiques religioses, rendir culte al mateix Déu i seguir els ensenyaments de l'Alcorà, es va iniciar un conflicte que ha anat perdurant amb el temps i que ha anat consolidant diferències irreconciliables que han accentuat aquesta divisió, com el fet de que els xiïtes atorguen una gran importància espiritual als seus líders (els Imams) mentre que, en canvi, els sunnites consideren aquest fet pecaminós ja que s'associa la divinitat amb un ésser humà i, per a ells, de Déu només n'hi ha un. Amb els anys, com es pot comprovar en el gràfic següent, els sunnites s'han anat imposant sobre els xiïtes i actualment composen al voltant del 90% dels musulmans.

D'aquesta manera, Síria és un Estat governat per xiïtes, concretament pels denominats alauites, nom donat als més fervents seguidors d'Alí, el cosí i gendre del Profeta Mahoma, tot i representar menys del 15% de la població (pel 70% de la població sunnita), però que es troben sobrerrepresentats tant en l'Exèrcit com en el partit governamental. Els alauites són una branca peculiar i heterogènia de l'Islam, ja que relativitzen algun dels cinc pilars bàsics de la fe, com l'obligatorietat de les cinc pregàries diàries, el dejuni durant el Ramadà o la peregrinació que s'ha de dur a terme almenys un cop a la vida a La Meca. Així mateix, tenen una visió molt particular sobre la reencarnació de les ànimes. Per aquest motiu, molts musulmans els consideren heretges.

D'altra banda, el nucli de l'oposició política i militar al règim d'Al-Assad està format per membres de la majoria sunnita, en bona part desertors de l'Exèrcit, però està poc preparada i està molt fragmentada, amb àmplies dissensions entre les diferents ideologies sunnites, que impedeix la consolidació d'un front opositor realment unit. No cal oblidar que moltes de les milícies rebels es troben estretament lligades a Al Qaeda, la qual cosa aixeca gran recels entre la comunitat internacional a l'hora d'intervenir, per la possibilitat que Síria pugui esdevenir una base del terrorisme islàmic sunnita.

Per això, el règim d'Al-Assad està recolzat principalment per països de tradició xiïta, com, per exemple, Iran, o per organitzacions militars xiïtes, com ara Hezbollah. I, per la seva banda, països com Aràbia Saudita o Qatar han recolzat financerament i logísticament als rebels sunnites amb l'esperança de que Síria es convertís en un Estat sunnita, la qual cosa canviaria substancialment l'equilibri geopolític del poder en l'Orient Mitjà al seu favor.

Quant a la comunitat internacional occidental, aquesta té seriosos dubtes d'intervenir activament en el conflicte sirià. Per un costat, si recolza obertament als rebels sunnites per fer caure al govern xiïta d'Al-Assad, debilitaria la influència russa en la regió, així com també l'aliança existent entre Iran, Síria i Hezbollah contra Israel. Però, per l'altre, la caiguda d'Al-Assad podria permetre que les armes químiques existents puguin caure en mans de terroristes sunnites, com Al Qaeda.

Però, probablement, la principal de les reticències de la comunitat internacional d'intervenir activament en el conflicte sirià és el perill de que la caiguda d'Al-Assad pugui convertir Síria en un altre Estat fallit. Precisament, una de les coses que es va aprendre en els anteriors conflictes d'Iraq, Afganistan i Líbia és que és relativament fàcil per a la comunitat internacional fer caure un govern per la força militar, però que és molt més difícil (per no dir impossible) utilitzar aquesta mateixa força militar per imposar un nou tipus de govern que sigui considerat legítim i acceptat per a tothom.

D'aquesta manera, el gran dilema occidental és si s'ha de recolzar als rebels sunnites i, en cas afirmatiu, a quina facció. Un col·lapse del règim, tal i com ha passat amb Iraq, Afganistan o Líbia, pot portar al seu col·lapse i a un caos que pot afavorir als grups vinculats a Al Qaeda. Com a resultat d'aquesta incertesa de la comunitat internacional, el conflicte sirià probablement tendirà cap a una situació de punt mort, ja que cap dels dos bàndols sembla actualment en condicions d'assolir la victòria militar. Estem lluny també a qualsevol solució per la via diplomàtica, ja que és difícil que els països occidentals, Rússia i els col·lectius xiïta i sunnita apostin decididament per un nou règim que retorni l'estabilitat en aquell país i satisfacin els respectius interessos geopolítics i econòmics en aquella zona.

Potser aquesta vegada la clau del conflicte no la tingui la comunitat internacional, sinó el nou president iranià, Hassan Rohani, el qual sembla haver donat un nou gir a la política internacional d'aquell país i que, reiterades vegades, s'ha ofert com a mediador en el conflicte. En qualsevol cas, el resultat del conflicte sirià pot esdevenir cabdal per a la fràgil estabilitat de l'Orient Mitjà i, per extensió, a la seguretat nacional dels països occidentals.