L'editorial del setmanari francès "Courrier International" es titula "Populistes, indignats, el mateix combat?".

Aquest editorial assenyala que tot i que el populisme dels indignats espanyols es pot classificar dins de l'esquerra cal situar-lo dins del creixement a nivell europeu dels populismes de dretes. Uns i altres rebutgen els partits polítics tradicionals i critiquen i desqualifiquen el sistema parlamentari, no estan d'acord amb la democràcia representativa que delega la voluntat popular en uns quants elegits, i davant de la crisi econòmica i l'elevada xifra d'atur es condemna el capitalisme liberal imperant. "Populistes i indignats rebutgen el diktat dels mercats financers, tot i que els primers ataquen també als estrangers, als qui consideren culpables de prendre la feina als autòctons. Els indignats encarnen una mena de "populisme amable", no xenòfob", diu l'editorial.

Hi ha unes diferencies bàsiques i és que els populistes i l'extrema dreta practiquen el culte al líder i propugnen solucions simples a problemes complexos. Els populistes funcionen a base d'eslògans mentre que els indignats obren fòrums de debat i discussió per Internet. El moviment espanyol, iniciat el passat 15 de maig, que ha pres el nom del llibret de Stephane Hessel "Indigneu-vos", impulsat per l'exemple de la primavera àrab pot tenir repercussions a diversos indrets europeus i més enllà.

L'enemic comú
El periòdic alemany "Die Zeit", d'Hamburg, parla de una forma de populisme a Espanya, sense xenofòbia ni islamofòbia, pròpies de l'extrema dreta i el populisme desenvolupats en els últims anys a Holanda, Àustria, Suïssa, Dinamarca i França, però que comparteix amb ells els rebuig al sistema, als politics, als partits, als sindicats, als bancs i la seva influencia sobre la política, a l'atur, contra la pressió a la baixa dels sous, contra la distancia cada dia més gran entre rics i pobres i contra la corrupció. Indignats, populistes i extrema dreta compateixen un enemic comú: la democràcia dels partits i la classe política que els representa.

Per la seva part, el diari italià "La Stampa", de Torí, compara el moviment dels espanyols indignats amb el moviment populista italià liderat per Beppe Grillo, dit Moviment dels cinc estels. Aquest diari afirma que no te sentit comparar aquestes mobilitzacions amb les de la primavera àrab ja que a Espanya hi ha una democràcia, no un règim totalitari repressiu, i que aquesta democràcia el que intenta es absorbir aquest moviment. Primer la democràcia espanyola s'ha trobat sorpresa per la intensitat de les mobilitzacions populars però ràpidament ha intentat adaptar-se per millor poder englobar-les, acollint algunes de les seves reivindicacions i marginant-ne d'altres. En definitiva, com en el cas italià amb el Moviment dels cinc estels, es tracta dels decebuts de la política que expressen el seu rebuig a la classe política sense proposar una alternativa organitzada.

Com en el temps del feixisme
Al diari francès d'esquerra "Liberation", de Paris, el conegut articulista Bernard Guetta parla de una revolució pacífica a Europa que degut a la ineficàcia del mercat fa nàixer el desig de noves ofertes politiques que a Alemanya es tradueix en el fort creixement dels Verds, que ja sobrepassen als socialdemòcrates, i que permet a tota Europa el renaixement de l'extrema dreta. La globalització, amb el que suposa de desindustrialització del continent europeu, atur elevat, empitjorament de les condicions de vida, han permès la resurrecció dels còctel existent en temps del feixisme, on es barrejava la nostàlgia per l'Estat -providència amb la defensa de les fronteres dins de les quals s'havia produït el desenvolupament econòmic i social, amb les acusacions als politics ("tots iguals"), la lluita pel manteniment de les conquestes socials i la xenofòbia.

També a "Liberation" la sociòloga Sandra Gaviria, escriu que hem passat de la generació "ni-ni" (ni estudien ni treballen) a la generació "sense" (sense partit, sense líder, sense habitatge, sense treball), una generació de "joves savis", donat al seu elevat nivell d'estudis, però no es tracta sols de un moviment de joventut, d'una guerra d'edats, de joves contra adults, ja que les generacions estan barrejades, i la indignació és compartida. Estima que el que volen els joves és integrar-se, treballar, tenir feina fixa i estable, fundar una família, tenir casa pròpia, en definitiva, no ser uns marginats socials. Per a molts això pot ser decepcionant perquè no es tracta de un qüestionament a fons de la societat en que vivim.