En la política catalana s'està donant un lamentable espectacle, el protagonitzat per tres personatges que avui dia configuren la imatge externa de l'actual PSC. Per una banda, el seu primer secretari, Pere Navarro, que és el dubte personificat en el camp nacional i que és incapaç de protagonitzar un lideratge sòlid d'aquesta força cabdal per a l'estabilitat del model polític català. En segon lloc: el bon noi de possible casa bona que és Maurici Lucena.
Lucena ha aterrat a Catalunya des de la política espanyola per a donar lliçons a la resta de forces polítiques sobre allò que han de fer i allò que no han de fer. Lucena ha portat el partit al ridícul mai conegut del PSC en no saber ni de quin partit es tracta i demostrant no conèixer-ne la seva història.
Tot això amanit amb el tercer dels personatges en discòrdia, el súper contertulià Toni Bolaño. Aquest està abonat a totes les tertúlies que es fan i es desfan, tant a la ràdio com a televisió. Bolaño es dedica no sols a desprestigiar la imatge del PSC sinó també a enfrontar la política socialista en tot el ventall català a partir d'esquemes preparats. Primordialment, una de les seves dèries més reiteratives és l'atac constant al president Artur Mas.
En aquest panorama de supeditació de l'actual direcció del PSC a la política espanyola i als interessos del PSOE, la preocupació augmenta entre els sectors catalanistes del PSC ─i més encara, entre els sectors sobiranistes del partit. Aquests no entenen el viatge de Navarro i dels seus escuders cap a un món desconegut, una galàxia inexistent que durant 40 anys s'ha anomenat "federalisme" i que ara retorna per a provar de fer creure els militants socialistes i la resta de ciutadans de Catalunya que ara sí que és possible.
Aquesta actitud de l'actual direcció del PSC potser complau el PSOE però està creant una profunda fissura en el PSC històric i en els socialistes de totes les comarques de Catalunya, els quals veuen com el PSC es limita a fer política per a un suposat Baix Llobregat espanyolista ─un realitat que, de fet, està per veure: l'anàlisi de la realitat del Baix Llobregat, en la que hi va influir tant el PSUC ─i després el PSC─, no és la mateixa de fa 40 anys.
Navarro, Lucena i Bolaño haurien de mirar enrere abans de fer certes afirmacions per a veure-hi si realment el PSC els segueix"
Al territori esmentat hi ha sectors de població de la immigració espanyola que, evidentment, se senten lligats als seus orígens, però això no implica que ells i els seus fills no entenguin que Catalunya no pot seguir en l'intent d'assimilació de l'Estat i d'espoli fiscal que aquest provoca, i que fa que Catalunya no pugui desenvolupar el grau de benestar i el nivell de vida que es mereix. Davant de tot això, diversos sectors organitzats del PSC clamen perquè el PSC no perdi les seves arrels i la seva dignitat nacional. Sectors com Avancem d'Ignasi Elena o els sectors catalanistes de Lleida, dirigits pel batlle Àngel Ros, o els socialistes de Girona, al capdavant dels quals hi ha Pia Bosch i Marina Geli, o més recentment l'exconseller i prohom de les comarques gironines, Quim Nadal, qui ha manifestat amb claredat que en un referèndum per la independència de Catalunya ell votaria que sí. També ho ha fet en aquesta mateixa línia l'exconseller d'Economia, Antoni Castells.
A més, a la capital de Catalunya l'eurodiputada Maria Badia, l'exdiputat Daniel Font i molt altres han começat a crear una potent operació per a evitar el desprestigi i la desconnexió de l'actual direcció del PSC amb la funció històrica que han tingut sempre els socialistes catalans i amb la defensa de la dignitat nacional del PSC. Navarro, Lucena i l'estrambòtic Bolaño haurien de mirar enrere abans de fer certes afirmacions i d'emetre certes opinions per a veure-hi si realment el total del PSC els segueix.
Des del col·lectiu Joan Creixell hem dit diverses vegades que és necessari i imprescindible que, per a fer la transició nacional cap a la sobirania, el PSC sigui una eina vital de cohesió nacional que eviti un enfrontament al país.
