Que l'Estatut que el 18 de juny van aporvar els catalans en referèndum no era res de l'altre món era un secret a veus. El sistema de finançament propi i ambiciós i la definició de Catalunya com a nació van ser les dues podades més importants que va patir juntament amb altres també significatives com les de justícia. De les mancances no només n'eren conscients els independentistes que van optar per un no militant i conseqüent, sinó també els qui van avalar l'acord.
Els socialistes així ho van assumir, quan es van felicitar del pacte al que van arribar amb CiU a la Moncloa i parlaven de mal menor o mentre Alfonso Guerra feia el fatxenda explicant com l'havien retallat. CiU sabia que era un Estatut si no dolent, si més aviat justet. Va acceptar-lo, però, en la seguretat que aquesta seria la via de, per obra i gràcia del president espanyol, tornar al poder a Catalunya i, qui sap, si també a Madrid a mig termini.
El caos de les infraestructures catalanes posa, però, en evidència les mancances del marc d'autogovern concedit per Espanya. Es parla del traspàs de les rodalies però el cert és que la Generalitat no té prou recursos per dur a terme la gran inversió necessària per posar-les al dia i garantir el bon funcionament de la xarxa. Ni els tindrà, perquè el sistema de finançament que es negociarà a partir de l'any 2008 amb la resta de comunitats llevat d'Euskadi i Navarra no serà pas per tirar coets. Satisfer Catalunya quan alhora es pretén també fer-ho amb Extremadura i Andalusia és difícil. Cas diferent és el de l'aeroport del Prat. Pel seu potencial turístic i econòmic l'aeròdrom de la capital catalana és, per si sol, rentable. No es tracta, per tant, d'una qüestió de la capacitat de la Generalitat per assumir el traspàs, sinó de la nul·la voluntat del govern espanyol per concedir-lo.
La concepció jacobina de la ministra de Foment, l'andalusa Magdalena Álvarez, fa impossible la descentralització del sistema aeroportuari espanyol per molt que Zapatero hagi fet tímids intents, que sempre han topat amb l'autèntica paret de formigó de la crosta funcionarial del Ministeri de Foment. El dels aeroports va ser, a més, un dels cavalls de batalla durant la negociació de l'Estatut. Esquerra va ser qui, amb més insistència, va posar el debat damunt la taula. La resta de grups catalans hi van donar suport però a l'hora de la veritat no van anar més enllà d'evidenciar el seu desacord amb el PSOE. En cap moment ni CiU ni ICV no van fer trontollar el pacte estatutari per l'aeroport. Ara, amb l'Estatut aprovat el govern espanyol ofereix menys del que donava aleshores. Descartant d'entrada la transferència directa, van arribar a acceptar crear un consorci on ni la Generalitat ni AENA no tinguessin la majoria i fossin els ajuntaments i el sector privat els qui, arribat el cas, desequilibressin la balança a l'hora de gestionar l'aeroport. Lluny queda ara aquella oferta.
Zapatero es limita, com va fer dijous a la nova terminal Sud del Prat, a somriure i dir allò de “ja en parlarem” mentre recorda que durant trenta anys la Generalitat no ha pogut dir ni piu sobre la gestió del Prat donant a entendre que no sap a què vénen ara les preses. És la vella tàctica del “i tu pitjor” que està rescatant el tripartit en les darreres setmanes, quan de qualsevol problema en donen la culpa al PP i a CiU.
En tot cas, l'Estatut, al poc de començar a caminar i encara amb l'espasa de Damocles del Tribunal Constitucional al damunt, ja comença a mostrar mancances alarmants. Les estretors del marc autonòmic són, doncs, endèmiques des del punt de vista de les aspiracions de progrés i sobirania catalanes.
