El PSC té dues ànimes. Fa temps que se sap i, de fet, no hi ha partit que no tingui contradiccions internes. Però amb el caos ferroviari que s’ha viscut a Catalunya i la seva plasmació en el terreny polític amb la compareixença del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, al Congrés dels Diputats, aquest desdoblament de la personalitat s’ha fet més evident que mai.
La filosofia de Plató ens diu que hem d’estar atents a l’essència de les coses, a les idees pures, per evitar que les ombres projectades a la caverna ens confonguin. En el cas dels socialistes catalans, les seves dues formes pures han determinat la política practicada durant tota l’etapa democràtica. Unes formes que es poden resumir en la tendència més espanyolista i la més catalanista.

La via més catalanista del PSC l’hem vista, aquesta setmana, encarnada en el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal. Més que res, per la tensió que marca la seva relació amb la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Ens consta que, a l’última trobada que van tenir al ministeri, l’ambient es tallava amb un ganivet.

I mentre dirigents socialistes com Quim Nadal voldrien el cap d’Álvarez en una safata, altres han arribat a defensar-la al ple de la cambra. La diputada del PSC-PSOE, Teresa Cunillera, ho ha fet en dues ocasions. La més sonada, la de la compareixença de Zapatero. Cunillera va defensar l’actitud de la ministra posant com a exemple que ha donat la cara al parlament espanyol els cops que se li ha demanat.

Tot plegat no deixa de ser curiós. D’una banda perquè va ser Cunillera en persona qui va pugnar amb el portaveu del PSOE, Diego López Garrido, per ser ella qui assumís el protagonisme i s’erigís en defensa de la titular de Foment. I de l’altra perquè, tot i aquesta actitud, mantinguda des de fa mesos, les enquestes mostren una tendència a l’alça del PSC amb vista a les eleccions espanyoles de l’any que ve.