Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Girona la primera jornada de taules rodones de la Convenció pel futur que organitza la plataforma Nou Cicle, liderada per Raimon Obiols i que es podria definir com el sector catalanista del PSC. S’hi va parlar força de greuges històrics i actuals, però ben poc de propostes de futur i, en tot cas, d’una manera abstracta. L’escriptor Antoni Puigverd, entusiasta del cap cot, va enfilar aquest camí imprecís i va trobar ressò en els consellers Joaquim Nadal i Marina Geli.
L’un va parlar de la necessitat d’inventar “el noucentisme del segle XXI” -en el sentit que “el catalanisme ha d’entendre que la societat està en un procés vertiginós de canvi” i que cal “agafar el fil del tren col.lectiu del país”- i l’altra el va complaure referint-se, improvisadament, a un “vint-i-uncentisme”.

Antoni Castells, tal vegada la figura més clarivident d’aquest socialisme catalanista, va parlar més clar i va reclamar més poder polític per a Catalunya i va instar a posar en qüestió el model d’Estat nació. Això sí, una idea, aquesta, que li va servir tant per criticar l’actual model espanyol com per defugir projectes independentistes. Segons Castells, la via de resolució continua sent l’assumpció que Espanya és un Estat plurinacional i que el paper de les nacions sense Estat ha de ser tenir més pes a la Unió Europea.

La Convenció pel futur sembla fixar-se, doncs, en els camins de sempre: un federalisme i una harmonia plurinacional que totes les fórmules polítiques hagudes i per haver a l’Estat espanyol s’han encarregat de fer del tot inviables i retornar al punt de partida. Espanya i federalisme. Unió Europea i nacions sense Estat. Dos binomis de tan o més difícil resolució que qualsevol projecte dels que sovint es titllen d'aventuristes.