PSOE i PP encaren uns comicis espanyols més oberts que mai. És evident que, ara fa quasi quatre anys, Zapatero va guanyar les eleccions per sorpresa i contra tot pronòstic. Aleshores el va afavorir no només l'onada d'indignació que, en el conjunt de l'esquerra, va aixecar José María Aznar i el seu particular estil de governar amb majoria absoluta, sinó sobretot per la seva gestió informativa dels atemptats de l'11-M, plena d'unes mentides que encara ara s'arrosseguen. El PP va perdre però Espanya ja s'havia tornat més conservadora durant el mandat d'Aznar i l'espanyolisme havia fet fortuna i havia sortit del bagul dels records.
El PP va aconseguir consolidar una certa forma d'entendre l'espanyolitat, agressiva i excloent, i això s'ha manifestat en diverses ocasions al llarg d'aquesta legislatura quan, de forma tímida, Zapatero ha intentat fer algunes reformes en assumptes territorials o que afectaven a drets individuals. El govern espanyol ha intentat, a més, en algun cas combatre en espanyolitat amb el PP i ha cedit a la pressió de la dreta en temes com el govern de Navarra o l'Estatut català.
El cap de l'executiu estatal afronta doncs les eleccions des de l'avantatge i la comoditat que implica fer-ho al govern, però sense haver pogut invertir la tendència sociològica de la societat espanyola. Per això el PP espera fer fortuna. Els conservadors busquen una manera efectiva de fer punxar el PSOE a Andalusia, el gran feu dels socialistes a les generals. Confien ja en que a Catalunya, si bé és difícil que Rajoy millori els resultats de fa quatre anys després de com han gestionat el seu rebuig a l'Estatut, el PSC tingui problemes per tornar a oferir 21 diputats al PSOE, gràcies a la tremenda crisi de les infraestructures que ha deixat en evidència el govern socialista i les seves promeses. Una situació que, a més, s'agreuja amb el tarannà de la ministra Magdalena Álvarez.
Un mal resultat dels socialistes a Catalunya, un balanç discret a Andalusia i l'hecatombe que, per a Zapatero, és de preveure a Madrid i el País Valencià és el que dóna esperances als populars de tornar a la Moncloa. El resultat a les províncies petites, on s'escullen tres o quatre diputats, compta poc perquè difícilment ballaran els escons, per molt que ho facin els percentatges de vot. Les generals, per tant, es juguen a les demarcacions grans com Barcelona, València, Madrid, Sevilla o Alacant.
Els socialistes preparen diversos cops d'efecte en base a aquest càlcul, tot i que es difícil compatibilitzar-ho tot plegat. Els preparen a Catalunya amb les infraestructures, un assumpte que té Zapatero molt preocupat i que vinculen directament a la negociació dels propers pressupostos generals de l'Estat. I ho fan també a Andalusia, on el PSOE, que ha recuperat la marca Espanya, no vol aparèixer com un partit poc espanyol i gens preocupat d'assumptes com la cohesió o la igualtat entre territoris. Costarà, però, que els gestos cap a Catalunya no inquietin Andalusia i a l'inrevés. Ni un ni altre territori en tindran prou amb l'arribada de l'AVE a Barcelona i a Màlaga abans de final d'any.
Al PP, per contra, confien no només en què Zapatero fracassarà a Catalunya i amb els partits catalans, perquè la crisi de les infraestructures a ben segur que viurà nous episodis, sinó en que no serà capaç de mobilitzar l'electorat que, amb una participació massiva, li va donar el triomf al 14-M. Les dades de participació de les municipals, baixes al conjunt de l'Estat, però especialment a Catalunya i Andalusia, donen ales a aquestes teories.
El cert és que, de forma discreta, uns i altres festegen ja els possibles socis de cara a la propera legislatura. Els socialistes compten amb les inèrcies positives que, segons ells, crea el segon tripartit i esperen no tenir massa problemes per comptar amb ERC i ICV mentre no descarten tenir el suport incondicional de Duran i Lleida i CiU. A canvi d'entrar al govern com a ministre, això sí. Les possibilitats que això impliqui la caiguda del tripartit són, sinó impossibles, sí remotes. Al PP confien en què CiU els pugui donar joc gràcies a la constatació que els acords amb el PSOE, practicats ja per tots els partits de tradició catalanista, tampoc ofereixen un balanç massa positiu a nivell d'autogovern.
