Abordàvem la setmana passada en aquest espai la situació en què PSOE i PP afronten les eleccions espanyoles que, si no hi ha res de nou, Zapatero convocarà el març de l’any vinent. Toca ara aturar-nos en les dues forces nacionalistes amb representació al Congrés dels Diputats de Madrid: CiU i Esquerra. Els grups parlamentaris respectius no són, ni molt menys, aliens a l’estat anímic que, en general, viu el catalanisme i als debats interns més o menys soterrats que viuen ambdues formacions. La federació, per la desorientació i el desànim que ha creat quedar-se de nou a l’oposició, i els indepedentistes pels dubtes que, en una part significativa de la militància i la votància, ha generat el segon tripartit i l’extensió al territori després del 27-M dels pactes amb els socialistes malgrat la seva traumàtica sortida del govern de Maragall i la gestació de l’Estatut.
CiU i Esquerra afronten, però, les eleccions des d'una perspectiva ben diferent. La federació no pateix pel resultat a les urnes, atès que difícilment no millorarà el de 2004 quan, després de dues legislatures pactant amb el PP, van passar de 15 a 10 diputats pagant, en part, els efectes de vot últil al PSC-PSOE que l'11-M va provocar. Pateixen per la gestió de l'endemà. Per què serà d'ells si no entren al govern espanyol o per com gestionaran, si finalment arriba, el caramel enverinat d'una oferta del PSOE -no contemplen altre escenari que la victòria de Zapatero- d'entrar al govern central. Una oferta que, d'entrada, divideix profundament UDC i CDC, on una immensa majoria dels quadres i la cúpula no vol ni parlar-ne d'aventures ministerials a Madrid si no hi ha, a canvi, una rentrée de la federació al govern català que sembla difícil que el PSC (que al cap i a la fi donarà a Zapatero més escons dels que pugui oferir Duran) toleri.
I si CiU té el problema l'endemà, Esquerra tem tenir-lo el dia de les eleccions ja que si guanya Zapatero seguiran amb el peix al cove, que molt a desgrat dels republicans s'ha revelat en aquesta legislatura com l'única via factible en la relació amb els governs espanyols de torn, i si ho fa Rajoy oposició pura i dura i a acomodar la seva situació al tripartit, on les contradiccions que genera la dòcil germanor del PSC amb el PSOE desapareixeran.
Els republicans patiran, però, per mantenir el grup parlamentari. El reglament de la cambra marca que per fer-ho calen no només cinc diputats, sinó també el 15% a les circumscripcions on s'hagi concorregut o el 5% a nivell estatal. Esquerra, que a les darreres autonòmiques va treure el 14%, no sembla en les millors condicions per arribar al 15%. I de tenir grup a anar-se'n al mixt hi ha un tram llarg: el que permet o no intervenir a cada debat amb temps generós, ser a totes les comissions, tenir quota a l'hora de presentar iniciatives o preguntar al president. Es tracta, doncs, d'una qüestió de visibilitat. Els republicans confien en poder recollir els fruits del desgast de Zapatero a Catalunya en el darrer any.
D'entrada els grups catalans, que acabaran la legislatura marcant distàncies amb el govern del PSOE en uns pressupostos de l'Estat que la situació de les infraestructures i la tossuderia de Solbes difícilment els permetran votar, han de gestionar el problema de les llistes.
CiU ha de complir la llei de la paritat i això podria obligar a prescindir de diputats com Jordi Vilajoana o Jordi Jané i Carles Campuzano, autèntics pulmons del grup parlamentari. Duran, a més, intentarà fer un grup més a la seva mida per gestionar la seva darrera gran oportunitat política. Així, l'imprescindible Josep Sánchez Llibre té assegurat repetir i intentarà que torni al Congrés Manel Silva. A la federació es pugnarà per pactar actes o caps de llista com el de Lleida, que Pere Grau, d'Unió, deixarà vacant.
Esquerra, amb Joan Ridao al capdavant, pretén reestructurar el seu grup per adaptar-lo a les lliçons que han tret d'una legislatura dura i profitosa en que tot ha estat nou. Els canvis poden veure's condicionats per la conferència nacional de la tardor. Ha transcendit que pot perillar l'acta de Joan Tardà, el seu diputat més destacat i que ha mantingut un sòlid discurs netament independentista i d'esquerres liderant reivindicacions com el català al Congrés o la llei de la memòria. Tampoc ho tenen clar Joan Puig, Rosa Bonàs o Josep Andreu.
