No és la primera volta que ho anuncia i que, a la fi, no ha estat més que una falsa alarma. No és la primera ocasió en què diu que plega i que després, per un motiu o per un altre, opta per continuar una legislatura més, i ja en van quatre, del 1995 ençà. Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló i quart membre de la nissaga familiar que ostenta la màxima responsabilitat dins la corporació provincial, acaba de fer públic que al 2011 se'n va. I ara, com mai, sembla que va de bo.
Els rumors apuntaven que la seua salut no travessava, ni de bon tros, el seu millor moment, i que al 2011 no repetiria a l'Ajuntament de Castelló de la Plana, on és regidor, ni a la Diputació, on és escollit president des del 1995 gràcies a la seua acta de regidor, precisament. Però no és aquesta la raó per què plega Fabra. Ans al contrari, l'afectat ja s'ha encarregat d'afirmar que està sa com una poma, que treballa tant i tant que ni tan sols "no tinc temps per morir-me, no tinc prou temps, el tinc del tot ocupat". El desmentit sobre la seua possible malaltia no ha evitat, en canvi, que confirme les notícies que insistien que, ara sí, s'acomiadava de la vida pública.
En una conferència de premsa pronunciada dilluns passat, Carlos Fabra explicava que és hora de donar el relleu, i, de fet, comunicava que ja té pensat qui en seria el millor substitut: Javier Moliner, president adjunt de la Diputació castellonenca aquesta legislatura. Alguna pot plantar cara a Moliner? Sembla que no, perquè, si atenem les paraules de Fabra, "els vicepresidents [de la Diputació] em donen suport, i jo done suport Moliner". No se sap, però, si als vicepresidents de què parla Fabra els fa el pes, Javier Moliner.
Val a dir que la trama d'interessos generada al voltant de la corporació provincial és enorme. No debades, la llista d'assessors és llarga com a cap altra diputació valenciana, molts d'ells càrrecs nomenats a dit per Fabra; per exemple, familiars del golfista Sergio García, oriünd de Borriol. No dista tant, ni molt menys, la Castelló de Fabra de l'Ourense de Xosé Luis Baltar, el cacic provincial que acaba de llegar el poder al seu fill, tot i que el president gallec, Alberto Núñez Feijóo, hi va oposar una candidatura alternativa al congrés esdevingut ara fa dues setmanes. Els homes de Baltar van arrassar-hi, com d'altra banda passaria a Castelló si Fabra i els seus homes presentaren una llista al congrés provincial de diferent a la que hipotèticament plantejara Francisco Camps.
Fabra, que ja s'ha encarregat de dir que "a Castelló, no hi ha campsistes ni zaplanistes, sinó fabristes", controla fil per randa el poder municipal de les comarques meridionals del País Valencià, un poder consolidat de fa anys i a base de favors a tort i a dret. Fet i fet, la seua filla, Andrea Fabra, és diputada i ja ha sigut senadora, i sonava com a possible successora del pare. Com Baltar fill a Ourense, doncs, per bé que, al remat, el progenitor ha assenyalat Moliner i no la filla Andrea, que al seu torn està casada amb el conseller de Sanitat madrileny, el molt liberal Juan José Güemes, persona de l'estricta confiança d'Esperanza Aguirre i que s'ha enfrontat repetidament, sense embuts, al personal sanitari que reclamava més inversions a l'àrea.
Malgrat tot, Fabra fa l'anunci avançat del seu adéu tot just la setmana en què, per fi, rep una bona nova dels jutjats. L'Audiència provincial l'exculpava dimarts passat del procés obert fa anys per la falsificació d'encunyaments al Ministeri d'Agricultura (on hi havia, al moment del possible delicte, Miguel Arias Cañete, del PP) per tal d'agilitar l'aprovació dels fitosanitaris que comercialitzava Naranjax, empresa propietat de Vicente Vilar i la seua esposa, bons amics, en aquell moment, de Fabra i la seua dona. Tot plegat va acabar amb un distanciament notori entre tots ells, però ara els arriben exculpacions que els alleugen, i molt: Fabra corria el risc de patir dos anys d'empresonament, els que li demanava la fiscalia de l'estat, per culpa d'aquest afer.
Siga com siga, l'estela de corrupció que persegueix Fabra pare no es dissol, ni de bon tros. De fet, manté la condició d'imputat per la justícia, ja que encara hi ha oberts dos casos als jutjats de Nules, que a més pateixen un alentiment important al ritme de feina, en tractar-se d'una plaça poc agraïda, amb molta acumulació de casos pendents, i a què acostumen a aterrar jutges i jutgesses joves que somnien d'emigrar al més prompte possible, sovint quan porten un any i comencen a tenir llegits els milers de papers de què consten els sumaris que hi ha als calaixos. Els dos delictes que encara resten pendents sobre el cap de Fabra tenen a veure amb un possible delicte contra l'administració pública (suborn, tràfic d'influències i establiment de negociacions prohibides) i un altre per presumpte frau fiscal, ja que Hisenda va descobrir que al 1999 i al 2000, quan el PP governava l'estat espanyol, Fabra va deixar de declarar 600.000 euros a la declaració sobre l'impost de la renda.
Difícilment se n'escaparà viu Fabra, d'aquests dos episodis pendents, ni que insistesca que sempre ha tingut força patrimoni ni que afirme, també, que la sort l'ha somrigut en reiterades ocasions. Són públiques les ocasions en què el màxim mandatari castellonenc ha estat agraciat amb premis grossos de loteria.
