El debat sobre la llei de vegueries ?això és, sobre la bondat del mapa que proposa l'avantprojecte de llei, congelat, de moment, per discrepàncies de tota mena i adscripció? té la virtut de la genuïnitat: és una baralla interna i pendent tocant a l'organització administrativa del país i, doncs, no motivada per la
ingerència, imposició o negació de legitimitats per part de l'estat ?això, és clar, si deixem de banda l'ordenament constitucional espanyol, primer definidor de les regles de joc. Hem al·ludit en primer lloc a la virtut perquè els defectes són prou palmaris: el debat, si es vol, és un aiguabarreig de cantonalismes, centripetismes i vocacions de capitalitat enfrontades; hi concorren interessos confessos i inconfessos, alguns inconciliables, la defensa dels quals admet tant apel·lacions a l'especificitat territorial i continuïtats històriques ?a sentiments de pertinença suposadament ben definits i compartits? com a asèptiques raons demogràfiques, econòmiques i administratives; i, per acabar-ho d'adobar, l'amenaça d'un engreix innecessari de l'administració, almenys a la curta, és força versemblant.
I què en diuen, a Lleida? Els qui hi manen ?ja ho saben vostès? diuen que de cap manera: que el pas del temps ha fet que els lleidatans que ho són per virtut de l'espúria provincia avui ja ho vulguin ser al dedins d'una única i catalanesca vegueria; que el mapa Ausàs, que esquartera la demarcació en tres vegueries (Ponent, Alt Pirineu i Aran i el Solsonès subsumit en la Catalunya central) afebleix el poder polític i econòmic de la Catalunya occidental i soscava la marca turística Lleida, que comprèn pla i muntanya. I etc.
I què en diu, el cronista? Doncs que sempre s'ha sabut del pla i no pas de la muntanya, però que, en vista que una tal distinció, en termes administratius, tindria uns efectes semblants als de les set plagues, està començant a elaborar la idea, no pas de la vegueria-província a què aspira Àngel Ros, sinó de la Vegueria unica, que inclouria tot el país i, de passada, estroncaria un debat que li fa una mandra infinita.
