Aquella màxima del cinisme periodístic segons la qual la realitat mai no hauria d'espatllar un bon titular té un equivalent polític en la prescripció que la realitat mai no hauria d'entelar una inauguració.

Hi hem caigut arran de l'estrena, diumenge passat, del canal Segarra-Garrigues: la realitat diu que encara no se sap quanta superfície del secà lleidatà es podrà regar, quants diners costarà als pagesos disposar de l'aigua (i si, a més, hauran de pagar la part estatal de les obres que ha avançat el govern del Principat) ni què hi podran conrear. I encara més: la realitat diu que a la Comissió Europea no se'n saben avenir que, en lloc d'aturar les obres a l'espera que es resolgui el litigi obert a causa del nostre incompliment de la directiva comunitària de protecció d'aus en zones regables, hàgim inaugurat el regadiu a so de bombo i plateret; i diu, també, que les institucions comunitàries troben que el projecte del canal ha fet curt a l'hora d'ampliar el nombre d'hectàrees destinades a conservar moixons (tot i que, diem nosaltres, se n'han proposat 40.200 de les 70.150 regables). Diu, doncs, la realitat, que els qui manen en matèria mediambiental (els capitostos de la UE, que en això sí que manen) estan emprenyats amb els nostres polítics, i que, segons la quantitat d'hectàrees que s'acabin imposant com a zones d'especial protecció de moixons, ves que no haguem de concloure "això ja ho diu el cronista" que tot plegat "cinquanta anys imaginant-lo, set construint-lo,  negociacions, inversions, expectatives i conflictes" no ha valgut la pena. I tanmateix...

I, tanmateix, quan la premsa local els interroga a propòsit de la tempesta tecnicopolítica que es congria a Brussel·les des que, diumenge passat, van regar, amb tanta eufòria com aigua, un patatar a Oliana (el punt simbòlic triat per a l'estrena), els nostres polítics responen amb versions vàries del "què diu que què?", que és la seua manera de dir "no ens aigualeixin "o assequin" la festa".