Sobta que els sociòlegs hagin perdut tant de temps mirant d'explicar-se què ho fa, que un grup social estigui cohesionat, quan la resposta sempre ha estat tan simple, tan òbvia: l'existència del PSC. Sorprèn, també, que els anomenats marxistes vulgars no s'adonessin que les relacions que determinen qualsevol realitat objectiva i subjectiva són, no pas les observables al dedins de la producció econòmica, sinó les que s'estableixen entre el carrer Ferraz, a Madrid, i el carrer Nicaragua, a Barcelona. El PSC és la garantia de la cohesió social a Catalunya. La palanca de tota interacció social satisfactòria. I, tanmateix, mai no ha guanyat unes eleccions al parlament del Principat: ¿què ho deu fer, que la majoria de catalans, en aquests comicis, donin curs lliure a pulsions socialment autodestructives?
A Lleida, fa dies que parlem de mesquites -del seu emplaçament adequat, de la seua clausura, de la seua reobertura condicionada-, d'imams -suspectes de ranejar el fonamentalisme-, de burques i nicabs -vetats a les dependències de l'ajuntament- i, en fi, de convivència. Convivència, en aquests rodals com en tants d'altres, vol dir equilibris precaris, i tanmateix duradors, travessats per desigualtats. Tensions, distensions i adaptacions mútues impensades. Animadversions confesses barrejades amb pràctiques conciliadores. Etc. s clar que les polítiques públiques hi tenen alguna cosa a veure, amb tot plegat. Però el ver protagonista, no cal dir-ho, n'és el poble. El poble fa la convivència, n'assumeix el costos i dóna forma i substància als seus èxits. La cohesió social és, per definició, una creació col·lectiva i, doncs, inapropiable. El PSC, garantia de...? La cohesió, com la terra: per qui la treballa. s tothom qui en pot presumir (si és que d'això es tracta), i és a tothom a qui correspon decidir, posem per cas, en quin marc estatal vol reforçar-la. L'apropiació simbòlica d'un bé col·lectiu per brandar-lo en contra d'un projecte radicalment democràtic és una tàctica digna de vells coneguts.
