I la veritat és que una formació que aplegava Pasqual Maragall i el mateix José Montilla, Antoni Castells i Manuela de Madre, o Joaquim Nadal i Celestino Corbacho era un bon reflex del país.

Però en un any, després que primers espases com Pere Navarro i Antonio Balmón declaressin que "al PSC sobra gent", la formació socialista ha fet una cura d'aprimament que l'ha deixat molt desmillorat. Perdre pes potser li ha permès guanyar cohesió interna, però és segur que n'ha fet un partit més feble i d'abast més restringit: avui és bàsicament un partit metropolità. El PSC ja no s'assembla al país.
Persones del perfil d'Alexandre Cirici i Pellicer, Oriol Martorell, Maria Aurèlia Capmany, Marta Mata o Xavier Rubert de Ventós ja són història"
És veritat que, malgrat l'amputació de la seva ala catalanista, el PSC continua tenint garantit un determinat suport electoral. És la marca catalana del PSOE, i això li assegura uns mínims vitals gens menyspreables. Però això mateix constitueix el seu handicap principal: caldria molta imaginació per a veure en el nou PSC alguna cosa més que una simple sucursal del PSOE, i en la política catalana -almenys fins ara-, els partits obertament sucursalistes han estat sempre condemnats a un paper residual.

El PSC s'ha replegat definitivament. Els temps en què persones del perfil d'Alexandre Cirici i Pellicer, Oriol Martorell, Maria Aurèlia Capmany, Marta Mata o Xavier Rubert de Ventós optaven per militar-hi ja són història. I aquest territori abandonat pel PSC ofereix bones possibilitats d'expansió a la força o les forces polítiques que sàpiguen ocupar-lo.