N'hi ha que s'oposen a la supressió dels símbols feixistes que encara habiten l'espai públic adduint que no es pot esborrar la història: que, ens agradi o no, aquest monòlit, o aquella placa, aquest escut, o aquella estàtua, també revelen d'on venim i, doncs, qui som. L'experiència ens assenyala que la majoria d'aquests, diguem-ne, conservacionistes de la iconografia històrica i pública, posats a jutjar, per exemple, l'obra de Franco, resolen que, si bé ho mirem, el general, com qualsevol altre governant, va fer coses bé i d'altres de malament. Afanyem-nos a aclarir que els dirigents veïnals de Lleida que, últimament, interpel·lats per la premsa local, s'han manifestat en contra de retirar les romanalles fatxes de la ciutat, no pertanyen, en cap dels casos, a aquesta majoria de criptofranquistes: l'afirmació del president de Noguerola que "no s'han de tocar els noms dels carrers ni els símbols o al final ja no recordarem que aquí vam tenir una dictadura" és moguda ?cal no dubtar-ho? per un autèntic afany pedagògic i democratista. Aclarim-ho per, tot seguit, objectar-los que:

1) l'elecció dels noms dels carrers i de la resta d'elements simbòlics de l'espai públic no obeeix al propòsit de registrar exhaustivament el passat col·lectiu, sinó que és una operació selectiva ?això és, d'inclusions i exclusions deliberades? que es proposa d'informar-nos, no pas d'allò que érem, sinó d'allò que, suposadament i via projecció, volem ser;

¿Per què no sombreimpressionem a la pantalla, sempre que hi aparegui el cap d'estat, un text com ara monarca entronitzat per un dictador criminal?
2) mantenir, posem per cas, Carmel Fenech com a nom del carrer que el duu i ?com algun benintencionat ha suggerit? afegir-hi una inscripció del tipus prohom d'un règim ominós fóra injust amb el senyor Fenech. No pas perquè no pertanyés a la troupe del feixistam local, sinó perquè, com el mateix Fenech s'exclamaria en cas que pogués, ¿per què a ell l'hem de recordar d'aquesta manera i a d'altres com ell, o molt més il·lustres, no?

No, no oblidarem pas que aquí hi haver una dictadura. I no cal autodenigrar-se, a fi de recordar-nos-ho, mantenint la nomenclatura dels carrers dedicats a fatxes morts. N'hi ha prou, per fer memòria, de mirar la tele: ahir, funeral de Juan Antonio Samaranch; avui, roda de premsa de Joan Carles de Borbó després de passar pel quiròfan. ¿Hi ha res més pedagògic sobre el passat recent del país ?sobre els tributs que encara es cobra? que aquestes imatges? Si un trist falangista de províncies es mereix una placa al·lusiva a la seua trajectòria antidemocràtica, ¿què no es mereixen aquests dos personatges? Posats a aprofitar avinenteses per evitar l'amnèsia tocant a la dictadura, ¿per què no sombreimpressionem a la pantalla, sempre que hi aparegui el cap d'estat, un text com ara monarca entronitzat per un dictador criminal?