s prou sabut, bé que potser no prou estudiat, que bona part del l'antifranquisme era fill biològic del franquisme ?després de la victòria de Franco, exiliats els uns, exterminats els altres, a la clandestinitat uns pocs (molt pocs), l'oposició interna al règim no es va refer fins al cap d'uns quants anys, quan descendents rebecs de franquistes més o menys eximis, o de no desafectes anònims, van arribar a la universitat. Quina relació subjectiva ha establert històricament el lluitador antifeixista amb el fet objectiu de ser un fill de fatxa? La gamma de vivències deu ser molt àmplia, però si és d'individus psicològicament consistents que estem parlant, en cap cas s'hi deu comptar l'orgull.
Dilluns, a Lleida, va ser notícia José Bono. El president del Congrés espanyol, en esplai dominical per la Ruta del Cister, va concedir una entrevista a la premsa local, en què va respondre preguntes relatives a la llei de l'avortament i a un suposat engreix de l'estat. José Bono, catòlic i patriota espanyol (practicant, en tots dos casos) va manifestar que l'avortament "no és un bé ni un dret, sinó un mal" ?en cercles més afins, comptem que no s'està de dir-ne assassinat? i va deixar entendre que, si hi ha massa administració pública, és perquè hi ha massa administració autonòmica.
Bono és, per tant, un individu psíquicament consistent. Què ho fa doncs que hagi insistit a declarar-se orgullós de ser fill de falangista, tant que en la paròdia del personatge ja resulta inexcusable de fer-li-ho dir? Assagem-ne una resposta: no és pas en l'aparell psíquic del susdit, sinó en la superació a l'espanyola del feixisme, que hi deu faltar consistència ?que és una manera eufemística de dir que mai no s'ha produït una tal superació.
