Un descendent d'agerenc va arribar al capdavant del club i la premsa local va haver de retre's a l'evidència: el centre mental del FC Barcelona estava virant cap a Ponent. La virada, a hores d'ara, s'ha gairebé completat: un periodista, ara sí, lleidatà lleidatà, militant del PSC i autor d'uns articles d'opinió que observen amb excessiva severitat la consigna de la lleugeresa, s'ha incorporat al club com a cap del gabinet de presidència. Però l'accés al poder barcelonista del clan de la poma no garanteix, per si sol, segons sembla, la fi de la rapacitat, prepotència i gasiveria amb què l'entitat fundada per Joan Gamper ha tractat històricament el futbol lleidatà. Per això, elements de la societat lleidatana miren de persuadir uns dirigents propicis que ha arribat l'hora de la cooperació i la generositat. L'hora, doncs, d'acabar amb l'apartheid?
Un se sent temptat a beneir aquelles tesis sobre el caràcter alienant del futbol quan constata la hipersensibilitat a la injustícia i a les relacions de dominació que hi ha al dedins d'aquest esport ?i la indignació moral que se'n segueix? i la incapacitat simultània d'entendre en els mateixos termes fenòmens socials i polítics més amplis ?un s'hi sent temptat, però, compte, no hi cau. Fa uns anys, un catòlic nord-irlandès hauria pogut assajar legítimament la comparació entre el règim sud-africà i la situació de l'Ulster. Però un seguidor de la UE Lleida o un dirigent de l'Espanyol (que és a qui en realitat devem l'analogia) no ho pot fer, ni ara ni fa uns anys... a menys que consideri tan important beneficiar-se de la cessió de jugadors per part d'un club més gran, o aparèixer a les portades dels diaris esportius, com disposar de drets socials i polítics bàsics. No hi ha clan de la poma, sinó acomplexament transmutat en l'intent de lleidatanitzar el que és notori. No hi ha apartheids futbolístiques, sinó hipertròfia del futbol que fa confondre ordres de realitats distints.
