El cronista no pot sinó creure que don Miguel de Unamuno, en dir allò que als llevantins' ens perdia l'estètica, va saber capturar alguna veritat del nostre caràcter nacional' ?si és que una tal noció no és mera superxeria: enmig de bullangues estudiantils, plantades docents i crisis conciliars (això és, al consell comarcal del Segrià, PSC i ERC, que hi manen, són al caire de la separació), un només té ganes de parlar-los de les mutacions iconogràfiques' del nou mural de l'església del Carme. D'explicar-los que el Sant Jordi que presideix un dels altars laterals d'aquest temple lleidatà ja no enarbora, des de dimarts, la bandera catalana, sinó la de la creu de si mateix (creu roja sobre fons blanc, o groc, si fem cas de mural).
Que la pintora responsable del canvi, Carme Benet, hi ha adduït raons de coherència iconogràfica (el sant, ara, duu la seua bandera) i ha negat que n'hi hagi de polítiques. I que l'opció de Benet és, de segur, iconogràficament legítima, però que, així i tot, no ens faria cap mal investigar per què experimentem tant de plaer ?els catalans en general i els lleidatans en particular? quan fem com si els símbols nacionals no tinguessin cap importància.
I enmig de bullangues estudiantils, plantades docents i crisis conciliars, el cronista també es referirà ?en aquest cas, no pas per esteta, sinó pel costum? al litigi per l'art sacre. Segon sembla, Piris ha comunicat al Vaticà i a Aragó que, ras i curt, ja no hi pot fer més. Si Piris s'ha conveçut que ja no té marge de maniobra, és gràcies a la fermesa del conseller Tresserras. Queda dit.
