Entre la inauguració, diumenge passat, de l'aeroport Lleida-Alguaire, i l'estrena, demà, de la Llotja ?el magnificent, segons se'ns avança, teatre i palau de congressos municipal?, hi haurà hagut, entre els lleidatans, tal com consignaran els cronistes més exhaustius, una altra expressió d'eufòria col·lectiva.
Ens estem referint a la visita que Sandro Rosell ens va fer dilluns per il·lustrar-nos sobre la gestió del talent: esport i èxit (títol de la conferència que va impartir a la sala d'actes de la UdL) i que, d'acord amb el report de la premsa local, va concitar entusiasmes indissimulats d'empresaris, polítics, periodistes i, és clar, culers pelats ?que, moguts per desig i premonició (en aquest cas, a parts iguals), van aclamar-lo "president, president".
Convé dir que Sandro Rosell té ascendència a Àger i que ja ha anunciat que, si el fan president del Barça, incorporarà a la junta Ramon Pont, d'Olis Borges de Tàrrega, dos dades que, de Lleida estant i segons uns sofisticats mètodes de discerniment, fan que es mereixi la presumpció de bon gestor i millor persona. ¿Per què és una mena d'evidència social que Sandro Rosell és el relleu més adequat de Joan Laporta en la presidència del FC Barcelona? La pregunta inquireix sobre la desproporció que hi ha, a parer del cronista, entre els mèrits, per més n'hi hagi, que pot adduir el personatge (en qualsevol cas, els relatius a la seua gestió al club són, comparativament, d'un abast molt curt) i l'immens crèdit de què disposa, que es tradueix en un convenciment generalitzat que ha de ser ell.
A l'espera que una veu sagaç la hi respongui, fent ús, necessàriament, de la sociologia i la psicologia social, el cronista expulsa aquesta qüestió als dominis dels misteris insondables. Dominis on també habita, per cert, la gran contestació de què va ser objecte Joan Laporta en una moció de censura del tot injustificada i, en fi, l'àmplia acceptació d'un discurs orientat a presentar-lo com un Gil y Gil ceballut i a dissociar el període més pròsper de la història del club del seu primer responsable. Hi ha moments, en la discussió pública sobre el Barça, en què la defensa del president Laporta, lluny de fílies personals i de moviments ideològics encoberts, és un auster registre de fets objectius i de les seues relacions lògiques.
