L'alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha prescrit, com a remei a la derrota electoral, el consum de Prozac o bé tornar a guanyar unes eleccions, i ha aclarit que ell és partidari de l'opció no farmacològica. Ros, molt apreciat per una bona colla de lleidatans poc proclius
a votar el seu partit, es pot permetre aquesta enginyosa disjuntiva perquè sap que, al maig de l'any que ve, tornarà a guanyar unes eleccions. En canvi, alguns dels seus companys dellà de Lleida no se la poden permetre... a menys que considerin estimulant la perspectiva d'una llarga addicció als antidepressius. I diem llarga perquè, ara mateix, resulta certament difícil imaginar què cal que passi perquè el PSC estigui en disposició, no ja de vèncer en uns comicis al Parlament, sinó de participar, de nou, en un executiu pluripartit.
Diríem que va ser Carod-Rovira el primer a formular-ho adequadament quan va etzibar allò que a Catalunya sempre hi manava la dreta i, doncs, no hi havia alternança, perquè Catalunya era un país sense esquerra: que un centreesquerra nacionalment dimissionari havia regalat a Pujol la identitat entre CiU i el país. El tripartit estava cridat a corregir ?liquidar? aquesta anomalia, però, després de set anys de, diguem-ne, treballar-hi, no és descartable que l'hagi enrobustit: ERC ?i, si es vol, ICV? no han centrat nacionalment el PSC, sinó que l'aliança amb el PSC ha erosionat greument el crèdit d'ERC com a agent útil per a l'emancipació. Si l'extint tripartit no ha funcionat com a rèplica simètrica, des de l'esquerra, del que representa CiU, cal crear ?ens diu, ara, Carod i insinuen alguns elements del PSC? un centreesquerra nacional. Un pal de paller... d'esquerres. Una socialdemocràcia catalana sobirana. Prozac o esquerra nacional. Que no fos, aquesta, la disjuntiva encertada.
