Que Marcelino Iglesias és el més catalanòfil de tots els presidents d'Aragó imaginables i que la llei de llengües aprovada dijous passat és la més valenta, tocant al reconeixement del català, de totes les normatives lingüístiques possibles són idees perfectament postulables.

I no només com a propaganda socialista. Efectivament, hi ha motius per pensar queun president aragonès exalcalde de Bonansa i signatari, el 1984, del Manifest de Mequinensa (que reclamava la protecció de la llengua pròpia dels frangencs) és un inesperat i poderós aliat, o quasialiat, per a la causa.

Així mateix, és argüible que l'aprovació d'una llei que admet que hi ha aragonesos que parlen català (ço és, ca-ta-là) i que tenen dret a fer-ho i, de més a més, a aprendre'n, és un onerós gest de coherència política: complint ?bé que amb un retard d'escàndol? el que havia promès, en aquest Aragó que no es vol, majoritàriament, plurilingüe, el president Iglesias hi perd, en termes de popularitat, molt més que no hi guanya.

Pel que fa a l'escatimada oficialitat del català (i l'aragonès), imaginin-se Iglesias com un polític liberal i protofeminista de primers del segle XX explicant privadament a una colla de sufragistes per què no es pronuncia a favor del vot de les dones: "Jo hi estic a favor, però la societat encara no està preparada per acceptar-ho." No hi ha cap argument racional per oposar-s'hi, però... Potser resulta que Iglesias no és tan valent. I potser resulta que una definició possible de l'Espanya del segle XXI ?de la que representa, en aquest cas, l'Aragó? ens diu que és aquell país on declarar l'oficialitat d'una llengua minoritzada ?ço és, reconèixer que té la mateixa dignitat que les altres? impossibilita la reelecció del declarant en el seu càrrec. I potser resulta que encara no entenen, a Espanya, què és el que fèiem, tan excitats, fa dos diumenges. Bon Nadal a tothom.