Hi ha els monàrquics de tota la vida, que són pocs i molt vells, que ja eren partidaris de l'entronització del pare de Joan Carles i que manegen un llenguatge esotèric del tipus "les virtuts d'Alfons XIII eren...". Hi ha els postfranquistes, monàrquics sobrevinguts per raó de les continuïtats amb el règim que la successió de Joan Carles garantia, i que si, últimament, en alguns casos, s'hi han mostrat deslleials i han picat l'ullet a suposades tradicions republicanes, ha estat més per megalomania ?s'han afigurat, per moments, presidents de la Tercera República Espanyola? que no pas per discrepàncies, d'ordre teòric o pràctic, amb la monarquia.

D'altra banda, hi ha individus com els que ahir es van concentrar davant de la subdelegació del Govern a Lleida, convocats per tres organitzacions de l'esquerra independentista catalana (CUP, AJLL i SEPC) amb motiu de la visita reial a la ciutat. El seu rebuig als borbons no admet atenuant ni matís i els arguments que el sostenen són, si fa no fa, els mateixos que esgrimien la majoria d'antifranquistes quan la democràcia encara no tenia preu. I, en l'endemig, hi ha la resta, que vol dir la majoria d'individus ?diguem-ne? polititzats: no pas conceptualment monàrquics, ni borbònics sentimentals, sinó pragmàtics joancarlistes, paladins dels equilibris fèrtils i de la intangibilitat del que funciona; gent que agraeix a Joan Carles I que apostés resoltament per la democràcia, que s'inhibeixi, generalment, del joc polític, i que es limiti a complir, sempre que toca, el paper d'àrbitre. I de representat de l'Estat a l'exterior. I ?és clar? d'inaugurador imprescindible dels equipaments culturals de Lleida.

Avui, a les portades de la premsa local, que és en l'endemig, s'hi llegeix que els reis "elogien la Llotja i també l'aeroport d'Alguaire en l'acte d'inauguració" de la primera. s clar que estem segurs que algun dia ja no serà possible llegir portades com aquesta, però abans caldrà haver acceptat que entre els uns i els altres, en l'ampli endemig, no hi regna, en realitat, la sensatesa ni la moderació, sinó la més formidable i fastigosa de les dominacions polítiques.