A la inauguració, aquest dilluns, de l'imperfet Parc de Gardeny, oficiada per Felip de Borbó i Letizia Ortiz, no hi va haver cap representant del govern del Principat. I Lleida, és clar, se n'ha dolgut: que el president Montilla i els consellers d'Universitat i Agricultura tinguessin una altra cita a l'agenda no ha estat, per a polítics, empresaris i periodistes locals, motiu de serena comprensió, sinó
una nova prova que, al rànquing de prioritats governamentals, Lleida mai no ocupa les primeres posicions.
El cronista recorreria de gust aquesta via argumentativa, oberta per les nostres elits agreujades, si no fos que... a l'acte hi havia Borbons i que vam haver d'acollir, doncs, un fastigós ritual de vassallatge o, per dir-ho en termes emocionalment menys compromesos: un cas empíric de dominació simbòlica pura. No és que la presència del fill i la jove del cap d'estat ens obnubili el discerniment, sinó que, posats a denunciar, igual que el govern del país posat a inaugurar, tenim prioritats.
I la denúncia podria abraçar qualsevol dels termes amb què habitualment es fa notar que l'última restauració borbònica ?a saber, la promoguda per Franco? és un recordatori que Espanya no es vol prendre seriosament tot allò dels grans projectes d'emancipació, individual i col·lectiva, de la modernitat. O es podria formular amb una mica del que alguns entenen per populisme antimonàrquic, que no és sinó una colla de veritats incontestables, enunciades amb més o menys elegància, tocant als privilegis d'un llinatge.
O podríem mirar de lligar-la amb el fet noticiat i aclarir que, per més que la retòrica oficial hagi associat la presència dels Prínceps d'Astúries a fenòmens tals com un impuls per al lideratge de Lleida, l'èxit del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Gardeny només dependrà de la perícia investigadora, l'audàcia empresarial i, si volen, la determinació política. Unes virtuts, totes tres, ben estranyes als plans de vida d'aquests pusil·lànimes de qui, és clar, hem de valorar, no pas el que fan sinó el que signifiquen: per exemple, la negació dels nostres drets com a poble. Naturalment, hi va haver protesta de l'independentisme més indòmit.
